Opinió

 

<2/88>

Andreu Barnils

16.11.2014

L'abraçada

Una de les imatges que m'ha impactat més, com a tanta gent, ha estat l'abraçada entre David Fernàndez i el president Mas. Aquella foto em va impressionar. Tots dos es van trobar la tarda del 9-N, just avui just una setmana, en plena sedició. La seva perillosa abraçada és una potent imatge que ha provocat tota mena de reaccions. I no m'estranya. Per una banda, el diputat anticapitalista. Per l'altra, el president capitalista. L'insubmís al servei militar abraçat amb el soldat que va jurar bandera, sense cap vergonya. L'ex-empresari i l'ex-treballador de la SEAT, en un sol cos. Fill de papà ric, estudiant precari. De les reaccions que ha provocat la potent barreja hi ha hagut realment perles. Pel que fa a mi, i sisplau em disculpin els afectats, la seva imatge es resumeix en aquesta frase: l'any 1936 també vam viure una abraçada.


Ja ho he dit. I ara m'explicaré donant una volta.


La paraula pactista ha estat realment maltractada. La faula del català pactista que ens ha arribat és especialment depriment. Pactista, d'habitud, es fa servir com a sinònim de concessió. Es veu que fer un pacte implica concessió. Està bé. I ja està? A mi em sulfura que sempre ens obliem d'una part de la història en aquesta faula que ens pretén explicar. Hi ha un oblit crucial, no sé si interessat: quan dos pacten, rep el tercer. Això és així. En tota abraçada hi ha una víctima que s'ho mira plorant. Una abraçada és sempre cosa de tres. Jo quan veig a una parella abraçant-se, feliços, també penso en el pobre que s'ha quedat pel camí. Hi ha víctimes espectaculars. Quan l'empresa ACS arriba a un pacte amb l'estat ells dos estant contents. S'abracen, però la gent tremola. Literalment. Quan Churchill i Stalin es posen d'acord, Hitler perd. Quan el Real Madrid i Di Stefano signen contracte, el Barça pateix. Quan el pare i la mare acorden divorciar-se, els fills ho poden passar malament. Quan el pare i la mare decideixen casar-se, un antiga parella, també. Quan David Fernández i Artur Mas s'abracen, Mariano Rajoy es menja amb patates el 9-N. Quin gol, aquest 9-N, més espectacular. Tot un Reino de España tocat per una abraçada d'amor. Els catalans quedem molt bé dient-nos a nosaltres mateixos pactistes. Ens pensem que queda bé. Però el que ens diem poc, en aquesta faula del pacte, és que sempre implica una víctima. A vegades, a fi de bé.


L'any 1936 vam viure un d'aquests pactes. El govern català pactant amb anarquistes per evitar Franco. Això sí que és un pacte i la resta, nimietats. Que s'abracin tant com vulguin. L'abraçada. L'any 1936 s'estudia a l'estranger molt sovint des d'aquest prisma. El pacte entre anarquistes i govern a Catalunya. Els sorprèn molt veure anarquistes allà dalt. Veuen, sorpresos, que el president del país era advocat dels anarquistes, els perillosos anarquistes. I els perillosos anarquistes , com Joan Garcia Oliver, treballaven dins el govern de la Generalitat. Raimon Galí, catòlic profund, lluitant amb els republicans, tot i la crema d'esglésies. Els catalans hem portat l'abraçada molt lluny.


Franco, l'any 1936, va reaccionar a l'abraçada, amb una altra abraçada. Davant un atac d'amor, un altre atac d'amor .Es va abraçar amb Hitler.Com sempre, quan dos pacten, rep un tercer. En aquests cas, republicans. Rajoy, més curtet que fet d'encàrrec, no veurà que aquesta setmana ell ha també rebut una oferta d'amor. Què és l'editorial de The Economist sinó una forta abraçada a Rajoy? Un pacte. Deixa'ls votar, diu, i nosaltres t'ajudarem a guanyar. D'entrada, si els catalans no van a votar més del 80%, direm que no val. Això diu The Economist. Doncs serà possible que el talòs no se'n adoni del cop de mà? Cómo que Let them Vote? No veu que l'objectiu és que perdi el sí ?


Només s'abracen dos, però una abraçada és cosa de tres. 

Editorial