Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<2/88>

Pere Cardús

09.10.2014

Trenta dies que faran tremolar Catalunya

Passaran volant. No ens n'adonarem i ja serà el dia que caldrà anar a votar. Ens haurem posat el despertador, potser més d'hora que cap altre diumenge. Alguns no hauran pogut dormir de l'emoció i els nervis. I ens alçarem amb un somriure d'orella a orella. Hi haurem arribat i serà el moment de parlar. Ho tindrem tot a punt. Un paraigua per si plou, una jaqueta per si fa fred, unes botes per si hi ha fang, la cartera, una càmera de fotos, un entrepà per si la cua és gaire llarga, aquella bossa de les nanses llargues per a dur el pastís que tenim encarregat… Portarem també un llaç a la solapa o un mocador de color groc —aquell dia no caldrà que ens posem samarretes de colors, oi Forcadell? Esmorzarem bé, pa amb tomàquet i fuet, un got de vi, un bon cafè…

Són trenta dies que passaran volant. Però són trenta dies que caldrà treballar de valent. L'estat espanyol ha deixat clar que no és una democràcia sinó una constitució. Ha desfet l'enganyifa oficial que deia que durant quaranta anys s'havia construït una democràcia. No: s'ha construït un estat.

I aquí els tenim amb tot el seu estat. Amb totes les eines, estructures i armes d'un estat per impedir que milions de catalans introdueixin un paper dins una urna. I tanmateix, el principal problema podem ser nosaltres. Tenim trenta dies per a guanyar el futur i caldrà que els aprofitem. No sabem exactament què passarà. Els partits compromesos amb el 9-N van estudiar totes les hipòtesis de l'estratègia de l'estat contra la consulta. I van dibuixar les respostes més intel·ligents que se'ls van acudir. Però fins i tot el més convençut de la desobediència reconeix que poden impedir una votació acceptable. I aleshores, què? Què cal fer?

Si el 9 de novembre no serveix per a decidir el futur de Catalunya, si no es pot votar en condicions democràtiques, el 9-N ha de servir per a fer una nova demostració de força popular, una acció que obri encara més els ulls de l'opinió pública i publicada mundial i eixampli el camí cap a una decisió unilateral d'independència. I dic 'decisió' i no 'declaració' perquè no pretenc definir ni la fórmula ni el ritme d'aquesta via unilateral. Però sí que ha de quedar clar que el 9-N és l'última oportunitat de l'estat espanyol per a resoldre aquest conflicte com ho faria un estat democràtic.

Aquests trenta dies veurem, doncs, com actua l'estat i fins on està disposat a arribar per aturar la democràcia. Alguns pensen que hi ha coses que no s'atreviran a fer. Però jo crec que són capaços de tot i més per a evitar l'expressió de la nostra sobirania. No hi ha cap indicador que em faci pensar que s'aturaran en la repressió. N'hi ha que diuen que tan sols volen fer por. Però jo penso que volen aturar la consulta. Aquests trenta dies caldrà demostrar que sí, que ens fa molta il·lusió de començar a construir un futur nou, però sobretot caldrà demostrar que estem disposats a perdre-hi alguna cosa per aconseguir-ho.

Aquesta mitjanit sonarà el xiulet. El partit començarà. No sabem si és la gran final o si juguem per a classificar-nos-hi. Però ja no som a la fase de grups. Som a l'eliminatòria. Si perdem, quedem eliminats. Si guanyem, podrem continuar jugant. A la conferència de premsa conjunta de divendres passat, en David Fernàndez deia: 'Hi ha equip; hi ha partit.' I sabem que atacaran per tots els costats. Provaran de trencar la nostra estratègia. Intentaran malmetre la unitat. Miraran de crear desconfiança. L'àrbitre porta la samarreta d'ells i rep ordres directes del seu entrenador.

Tenim l'oportunitat de guanyar contra pronòstic. Però hi ha elements que caldrà preservar si volem mantenir opcions. Cal saber diferenciar la desconfiança de la vigilància. Quan es demana confiança no es demana una adhesió personal i cega. Es demana de repassar tots els passos que s'han fet i preguntar-se si s'ha incomplert cap compromís. I si la resposta és que no, la confiança hi ha de ser. I em fa l'efecte que alguns partits juguen irresponsablement a crear desconfiança. Espero, desitjo i confio que no ho facin per un càlcul electoral. A banda la confiança, caldrà sacrifici. Abans que ningú, caldrà el sacrifici dels màxims representants del país. Estic convençut que no n'hi ha cap que pretengui fer tot això sense escabellar-se. I, finalment, caldrà una mobilització social que no s'aturi.

Ara comencen trenta dies que poden passar a la història. Trenta dies que seran un torcebraç entre la democràcia i la imposició. Trenta dies per al xoc de dos models contraposats. Trenta dies que marcaran per sempre el nostre futur com a poble. Trenta dies d'il·lusions, de por, d'incertesa, d'alegria, de somnis i d'esperança. Trenta dies que ens canviaran a tots. Trenta dies de compromís i de fermesa. Trenta dies d'intel·ligència i caràcter. Trenta dies que faran tremolar Catalunya.

Editorial