Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<2/88>

Xavi Sarrià

03.10.2014

Valencià en perill d’extinció

Al País Valencià ens continuen caient poals d'aigua freda. Un dels darrers ha estat la notícia d'aquest estudi sociolingüístic que pronostica que, si continuen les polítiques actuals, la xifra de valencianoparlants caurà fins al 10% l'any 2050. He de reconèixer que la dada atempta contra l'optimisme que molts hem intentat atiar aquests darrers anys. I ens alerta que, malgrat els esforços a la barricada quotidiana, la política institucional de 'los defensores de la lengua valenciana' ens podria passar per damunt com una aplanadora. Tot depèn de nosaltres.


La pèrdua de parlants del català al País Valencià ve de lluny. Però no de tan lluny. Ara ens costa d'imaginar que fa només cent anys el valencià era d'ús hegemònic entre la població, exceptuant la noblesa, castellanitzada al segle XVI per influència de la cort de Germana de Foix i la burgesia en ascens que, per imitació d'aquesta, es va castellanitzar quan va arribar al poder. A banda el decret de Nova Planta, doncs, la nostra llengua va recular arran de la pèrdua de prestigi social que va afavorir que els pares educaren els fills en castellà. Els professors de la Universitat d'Alacant Brauli Montoya i Antoni Mas ho han documentat en 'La trasmissió familiar del valencià', un treball molt interessant en què expliquen com aquesta deserció es va iniciar als barris de l'alta burgesia de València --seguida de la d'Alacant, Castelló i Alcoi-- i va descendir en l'escala social fins arribar a les barriades populars dels afores de les ciutats als anys seixanta i setanta del segle XX. Com a curiositat reveladora, deixeu-me apuntar que Teodor Llorente fou un dels primers valencians als quals a casa els van parlar en castellà; la mateixa llengua que emprà anys després, malgrat ser un dels artífexs de la Renaixença Valenciana, amb els seus descendents.


Als anys vuitanta, amb la fructificació d'una dèbil consciència, les primeres polítiques lingüístiques i la introducció parcial de la llengua a l'escola, es va començar a aturar allò que semblava inevitable. Ens podem salvar, pensàvem. La situació es revertirà, continuàvem. I de fet, teníem part de raó perquè el nou context va permetre que la castellanització no s'expandira amb força per les àrees no urbanes. Però els tímids avenços del PSPV i la frenada en sec del PP ens feren despertar. No únicament perquè en matèria de llengua l'estatutet del 82 eren d'una ambició ben limitada, sinó perquè Zaplana i companyia van liquidar qualsevol avenç sociolingüístic. Avui, la sentència que encapçala aquestes línies --manllevada per cert d'aquest llibre-- esdevé una amenaça amb horitzons concrets: el valencià continua en perill d'extinció. I cal que en siguem ben conscients, sobretot els més joves. Perquè --si em permeteu un altre apunt-- realitats que ens semblen consolidades com la nostra potent escena musical, podrien fer aigües d'ací a uns quants anys.


Aquesta és la crua realitat del País Valencià. I tots sabem que si bé la llengua no és l'únic element cohesionador de la nostra identitat col·lectiva, sí que és el més important. En el context de cruïlla històrica on ens trobem, i amb la nova ofensiva recentralitzadora en marxa, què fem i què no fem cadascun de nosaltres resulta vital. Més encara si som conscients que un dels principals problemes del català és la minorització creixent derivada de la pèrdua de prestigi social, un problema greu que --recordem-ho-- afecta tots els Països Catalans --el cas d'Andorra demostra com fins i tot una estructura d'estat té problemes per a aturar la devallada de parlants. Fuster, un dels qui malgrat haver-se educat sota la doctrina franquista feren possible el nostre desvetllament quan tot semblava perdut --als anys seixanta!-- ho va deixar escrit en un dels seus aforismes més cèlebres: tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. Cinquanta anys després, l'advertiment resulta més urgent que mai.

Editorial