Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<2/88>

Pere Cardús

22.05.2014

Què volen, violència?

El poder, si pot imposar la seva voluntat enganyant, ho fa. Si l'engany no és possible, mira d'inventar-se arguments que semblin convincents per apagar la dissidència. Si els arguments no funcionen, prova d'intimidar i de fer por. Però l'estratègia de la por, quan la revolta ja és avançada, tampoc no serveix. I esdevé contraproduent perquè reforça els revoltats. I finalment, quan tot falla, tan sols li queda un camí: la criminalització i la repressió.


Però com es fa per crear un clima que justifiqui la criminalització i la repressió? Com s'arriba a legitimar l'ús de la violència contra els dissidents? Primer, cal aconseguir que la dissidència s'expressi violentament. Que caigui en l'acció il·legal i agressiva. No hi ha res més interessant per al poder que una dissidència expressada violentament.


I aquest és el desig del poder espanyol contra la revolta del poble català. Perquè, que no s'enganyi ningú, ja som en aquest estadi. Els han fallat totes les estratègies prèvies i tan sols els queda la criminalització i la repressió. Per això necessiten que siguem una mica violents. Amb una miqueta ja en tindran prou. Quan Navarro presenta el cas de la senyora de Terrassa, voleu dir que no expressa més un desig que no pas una realitat? Totes aquelles interpretacions que va fer els dies següents a l'agressió… Avui era capaç d'interpretar la psicologia i la ideologia de la dona i al cap d'uns quants dies ni tan sols podia reconèixer-la en una dotzena de fotografies. Quines coses més estranyes que li passen, a Navarro.


Ara, el cas del cap socialista no és pas l'únic. Potser és el més patètic que hem vist fins ara. Però al cap de pocs dies un desconegut entrava a l'Ajuntament de Terrassa sense cap impediment, cremava la bandera espanyola del balcó i se n'anava tan tranquil. I l'endemà un tal Fernández Díaz deia que un mes abans també havia sofert una agressió a conseqüència de l'estat de crispació. I com és que no n'havia dit res fins llavors? I Sánchez-Camacho també denunciava una escridassada a la Feria de Abril just després de l'incident de la comunió de Navarro. No trobeu que hi ha massa coincidències en tot plegat?


I la cosa no es va aturar. La setmana passada algú va serrar un dels troncs del Pi de les Tres Branques. I és evident que serrar el Pi no serveix pas per a aturar el procés. Vull dir que l'objectiu no era pas aquest, sinó provocar una reacció violenta d'independentistes catalans dolguts per l'agressió a aquest símbol. I ahir uns brètols van colpejar el cotxe del ministre Montoro a Vilanova i la Geltrú. Tot plegat fa molta pudor, no trobeu?


Quin és l'objectiu de tot plegat? Aconseguir la metamorfosi. Que l'independentisme passi de donar-se les mans de punta a punta del país en senyal de germanor, unitat i alegria a repartir garrotades i comportar-se agressivament. Penseu que la Via Catalana els va fer molta ràbia: aquella imatge tan impressionant, tan potent, tan forta els va colpejar al punt més profund de l'estómac. No suporten que siguem un poble alegre i positiu. Ens voldrien amargats, humiliats i trists.


I què hem de fer nosaltres? Doncs continuar com fins ara. No caure en les provocacions. Marginar i apartar aquells individus que mostrin comportaments agressius i violents entre els que s'identifiquen com a independentistes. Somriure. No deixar de somriure. Fins i tot quan ataquin fort. Respondre amb el somriure. I anar a votar diumenge. En massa. Junts. Com més, millor. I celebrar que podem votar. I somriure. I animar-nos, convençuts que la farem grossa. I amb el somriure, la revolta.


 


'La lluita de l'home contra el poder és la lluita de la memòria contra l'oblit' (Milan Kundera).

Editorial