Opinió

 

<2/88>

Marta Rojals

07.01.2014

Apocalipsi 'indepe'

Imaginem la música de l'informatiu de Pedro Piqueras. A la pantalla gira l'informe que Margallo ha enviat als ambaixadors espanyols i una veu 'en off' en llegeix un fragment: 'Mai la societat catalana no havia viscut episodis de fractura social i risc d'enfrontament com avui dia.' Ara surten imatges d'arxiu de l'Alícia Sánchez-Camacho lamentant la solitud de tanta gent que no havia pogut celebrar l'Onze de Setembre en família perquè s'havien trobat amb membres captats per la Via Catalana. Ara surt el ministre Jorge Fernández Díaz denunciant com el pèrfid president Mas ha fracturat famílies i amics que han decidit de no trobar-se per Nadal: 'Acabo de viure situacions molt tristes que no havia pensat mai que viuria a Catalunya.' Tot plegat se subratlla amb efectes sonors d'alarmes i sirenes d'ambulàncies.


El Pedro Piqueras intenta vocalitzar, ofegat per la salivera: el brot independentista ha fet forat en les famílies catalanes a la manera d'una plaga de zombis: la situació és dramàtica, insostenible, apocalíptica. Els testimonis dels traumatismes no escatimen esforços a alertar la població, no fos cas que quedés algun badoc que es pensés que perquè encara no va enguixat no hi ha fractura. Servidora es disposa a escriure aquest article des d'una trinxera oberta al mig del menjador. Senyors, senyores: que ens acompanyi la sort.


I ara apaguem un moment la música, les alarmes i les sirenes, perquè amb aquest terrabastall és impossible de fer cap reflexió assossegada. O és que aquesta n'és la intenció? Voldríem pensar que no. Fem tres respiracions profundes i som-hi.


Doncs resulta que ja som al cap del carrer: a la gran família del PP i els seus simpatitzants els van sortint parents 'indepes'. D'aquí ve tot aquest soroll. Recordem l'aritmètica oficial de l'estat: en un grup de tres individus, dos dependentistes i un 'indepe' són igual a concòrdia, i un dependentista i dos 'indepes' són igual a discòrdia, fractura, caos, foc, destrucció. L'epidèmia deu ser implacable, perquè per Nadal de l'any passat, o l'altre, l'Alícia, el Jorge i els tertulians afins no se'n van queixar. Com per Nadal de fa quaranta anys, si fa no fa.


Des del suposat camp de batalla, aquesta distorsió perceptiva genera interpretacions interessants. Alguns opinadors assenyalen que els espanyolistes radicals confonen els propis desitjos amb la realitat. Alguns altres van més enllà i ens transmeten el temor que, en mans de qui té el poder de fer-ho, aquests desitjos puguin esdevenir ordes. Sigui com vulgui, segons l'aritmètica oficial de l'estat, la fractura és indiscutible i té uns culpables identificats.


Casualitats de la vida, fa més d'un mes que Jorge Fernández Díaz va presentar el seu avantprojecte de llei de seguretat ciutadana que tipifica com a infraccions greus les 'ofenses a Espanya', com també les pancartes o consignes 'ofensives' en una manifestació. El terreny ja ha estat preparat perquè, si els fracturadors continuen insistint a posar en risc la cohesió social, es faci necessari d'actuar amb contundència per recuperar la pau i l'ordre.


Com feia la vinyeta d'El Roto a propòsit de l'avortament: 'Com que no creieu en els pecats, els convertirem en delictes.' Doncs té: en aquests moments, ens ho diuen cada dia, res no és més ofensiu per a Espanya que un 80% de catalans demanant de votar, la proposta d'una consulta democràtica, i, ara, novetat: un dinar familiar fracturat per parents destructors armats amb una estelada. Comptem quantes llars hi ha a Catalunya: el món ha d'entendre que si no hi posen remei, tenim la catàstrofe assegurada.

Editorial