Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<2/88>

Pere Cardús

10.07.2013

Els catalanistes del PSC i la síndrome de Bill Murray

Cada vegada que uns quants militants del PSC es reuneixen per fer un manifest, un grup d'opinió o un acte públic penso que el socialista és l'únic animal que ensopega quinze vegades amb la mateixa pedra. Tot seguit, llegeixo el manifest o les declaracions de torn i tinc la síndrome de Bill Murray o de Sísif. Un dia que tingui temps aplegaré tots els manifests del 'sector catalanista' del PSC d'ençà que Pasqual Maragall va deixar la presidència de la Generalitat i jugaré a les set diferències, vejam si sóc capaç de trobar-les.

Què passa? Com pot ser que un grup prou destacat de dirigents i ex-dirigents del PSC es condemnin a continuar topant amb la mateixa paret cada vegada? Després d'haver estat derrotats una volta i una altra pel 'sector espanyolista', només se m'acudeixen tres opcions. La primera és que l'afecció d'aquests militants a la història i a les sigles del partit sigui tan forta que els impedeixi d'abandonar-lo un cop demostrat que no hi ha redreçament possible. La segona és que saben que el partit té interès a oferir una imatge de pluralitat i que, en canvi de fer aquest paper, seran recompensats d'alguna manera per l'aparell. I la tercera és que no han entès el canvi de paradigma de la política catalana en el procés d'independència i les formacions indefinides.

Explicaré aquesta última hipòtesi perquè és la que trobo més plausible. La política catalana ha viscut més de trenta anys sense la perspectiva real de la independència. Ni tan sols hi havia la perspectiva d'un possible referèndum d'exercici del dret d'autodeterminació. I això explicaria que aquells que ara hi mostren recels aleshores votessin alegrement a favor d'un dret d'autodeterminació allunyat i retòric. En aquella situació, la indefinició no era penalitzada i no suscitava tibantors entre les sensibilitats internes dels partits. Aquell estadi polític premiava els partits que no eren ni carn ni peix i que sabien vendre una imatge –real o falsa– de bons gestors.

La irrupció del procés d'independència i la imminència de l'exercici del dret d'autodeterminació ha obligat a abandonar les mitges tintes i tothom s'ha hagut de definir. La decisió sobre el futur polític del país és tan profunda i transcendent que la ciutadania no accepta que hi hagi polítics i partits que no es mullin a favor o contra. Les incoherències internes sobre la independència són penalitzades –i com més anirà més ho seran–. Aquella 'puta i Ramoneta' que era premiada electoralment, ara serà la pedra més enutjosa a la sabata del partit que pretengui fer el viu.

Convergència i Unió pot ser la víctima més visible de la indefinició. La discrepància sistemàtica de Duran i Lleida pot deixar l'evolució valenta i responsable del president Mas en una anècdota històrica. Però l'equilibri impossible dins del PSC –entre els de la declaració de Granada i els demòcrates que defensen el dret d'autodeterminació per damunt d'acords partidistes– pot fer estimbar uns i altres.

Senyores i senyors catalanistes del PSC, què us impedeix de sumar la vostra experiència i la vostra voluntat política de futur a un projecte existent i que no cal redreçar, com ara Esquerra Republicana? ERC té unes perspectives immillorables de construir una majoria d'esquerres i governar en un futur pròxim. Si alguns ho veieu massa aventurat per l'independentisme convençut dels republicans, què us impedeix d'anar a ICV? Què hi guanyeu fent una altra capelleta? Sincerament, penso que molts de vosaltres teniu un capital polític personal que no es pot deixar perdre, considerant la situació crítica del país.

No us condemneu, com Sísif, a pagar un preu alt, i etern, pel fet de no voler morir. Deixeu d'empènyer aquesta roca enorme rost amunt. Sempre acabarà rodolant avall abans d'arribar al capdamunt del turó. Haureu de tornar a començar. No paga la pena. No vulgueu l'infern de Sísif. Deixeu estar aquesta roca desagraïda i tingueu el goig d'arribar al cim de la muntanya amb la majoria del poble català. També us ho mereixeu.


'Un bon pastor esquila les ovelles, no les devora' (Suetoni).

Editorial