Opinió

 

<2/88>

Pere Cardús

12.06.2013

Junqueras president?

El camí cap a la independència és ondulat –per dir-ho a la manera de Montaigne–, i encara ho serà més d'ara endavant. És un camí ple de pujades, baixades i paranys. Alguns d'aquests paranys els prepara l'adversari –com toca– i  la resta –els més perillosos– ens els parem nosaltres mateixos. Entre aquests que ens parem nosaltres hi ha els sondatges i, especialment, la reacció quan se'n publica un. Les enquestes són eines al servei d'una acció política o d'una voluntat de poder. Per això, un país realment lliure necessita ciutadans crítics de debò, que qüestionin tot allò que llegeixen, veuen o escolten. I no tan sols crítics amb el poder –cosa molt necessària–, sinó també crítics amb les formes que utilitza per aconseguir els seus objectius en qualsevol àmbit: econòmic, polític, social, mediàtic, etc.

Les enquestes no es fan per saber què pensa la gent, sinó per dirigir l'opinió pública a través de la interpretació dels resultats. No vull dir que no hi hagi enquestes ben fetes que puguin indicar tendències d'opinió o d'intenció de vot generals. Però hi ha uns quants factors que fan d'una enquesta una arma de manipulació massiva. Per exemple, preguntar sobre el sentit del vot en unes possibles eleccions que ni s'han convocat ni és previst que es convoquin aviat; demanar l'opinió sobre tot d'hipòtesis i variables polítiques que no s'han presentat i encara són una incògnita absoluta; fer projeccions d'escons quan la mostra de l'enquesta és molt reduïda –i tenim ben fresca la memòria del fracàs de les prediccions del 25-N.

Què vull dir amb tot això? Doncs que qui pretengui treure conclusions de l'enquesta publicada aquest cap de setmana pot molt ben ser que acabi fent el ridícul. Potser sí que indica una tendència que tots podem imaginar. Però cometrem un error greu si ens agafem a unes xifres arrodonides, cuinades i interpretades des d'una òptica particular per entendre l'estat actual de l'opinió pública. El sociòleg Pierre Bourdieu deia: 'L'enquesta d'opinió és un instrument d'acció política; la funció més important que té és potser imposar la il·lusió que existeix una opinió pública com a sumatòria purament additiva d'opinions individuals; imposar la idea que hi ha alguna cosa que seria com la mitjana de les opinions o l'opinió mitjana.' I afegia: 'L'opinió pública que es presenta a les primeres planes dels diaris en forma de percentatges és simple i pur "artefacte", amb la funció de dissimular que l'estat d'opinió en un moment determinat és un sistema de forces, de tensions, i que no hi ha res més inadequat que un percentatge per a representar l'estat de l'opinió.' I tenia tota la raó. És cert que la lògica enverinada de l'impacte mediàtic porta els mitjans a reduir l'opinió pública d'un país a percentatges, formatgets i gràfiques de coloraines. Però, com dèiem abans, el ciutadà crític del meu ideal de república catalana serà crític amb el poder i, per tant, en el consum d'informació.

Amb una enquesta al davant, el ciutadà crític es pregunta: Qui la publica? Per què ara? Quins interessos polítics té el mitjà o la institució que l'ha encarregada? Els resultats que presenta, com beneficien aquesta línia política? I si el ciutadà encara té més sentit crític mira de trobar com han estat formulades les preguntes que s'han fet. I pot passar que no trobi exactament com es van fer les preguntes ni l'ordre concret, sinó una edició corregida per tal de publicar-les. La formulació i l'ordre de les preguntes són més importants que no sembla per a influir en la resposta.

Em sembla evident que l'ERC d'Oriol Junqueras manté una línia ascendent. També és prou visible que CiU i el president Artur Mas perden suport per la gestió d'un govern obligat a retallar encara més, per les sortides de to de Duran i Lleida i per les indefinicions públiques sobre el ritme i les vies del procés d'independència. No descarto que el camí cap a la independència porti ERC a ser la primera força del parlament. Però d'aquesta tendència fins a la revolució parlamentària que dibuixa l'enquesta en la projecció de vots hi ha un bon tros. És la tendència? Potser sí, però tinc la impressió que el càlcul de la projecció de resultats té un objectiu molt concret: desestabilitzar el govern d'Artur Mas i posar a prova el pacte de legislatura amb ERC. Per això la reacció d'uns i altres a la publicació de l'enquesta té un valor incalculable: demostra la maduresa i la solidesa del 'pacte per la llibertat': no volem eleccions ni canvi de majories de partit, sinó avançar en el procés, reforçar la base social independentista i complir el pacte per poder fer la consulta sobre la independència.

Habitualment, tanco aquests articles amb una citació que penso que pot ajudar a pensar en el debat que modestament he provat de presentar. Avui acabo amb una escena de l'excepcional sèrie televisiva britànica 'Sí, primer ministre', sobre l'art de dirigir el sentit de la resposta en les enquestes.


Editorial