Opinió

 

<2/88>

Pere Cardús

10.04.2013

Sentit d’estat per a tenir veu al món

Ens trobem davant el pas més important que farem mai com a poble i hem d'estar preparats per a fer-lo. 'Ja fa temps que n'estem', em pot dir algú. 'Per una cosa així no se n'està mai, de preparat', respondrà un altre. I, certament, fa molt de temps que uns quants col·lectius de catalans empenyen amb força perquè arribi aquest moment. Però la majoria social, imprescindible per a proclamar la independència, no és suficient per a construir l'estat. Hi ha molts passos en la construcció d'un estat que van més enllà de l'assoliment d'una majoria social. Ara, què vol dir 'construir l'estat'? Parlem-ne.



Cada vegada és més sabut que la independència no es fa en quatre dies i també que l'endemà de la proclamació, a efectes pràctics, tot continuarà més o menys com el dia abans. Però aconseguir això que d'entrada sembla paradoxal –que tot continuï igual– demana un seguit d'accions preparades amb diligència i serenitat. De fet, en el moment que es va haver d'intensificar notablement la seguretat del president de la Generalitat, just després de l'Onze de Setembre, és quan va començar realment la construcció de l'estat. Dit d'una altra manera: l'estat no es construeix el vespre del dia D a corre-cuita, ni tampoc al cap de dos anys, sinó que ara ja ho fem i ho continuarem fent fins uns quants anys després de la proclamació formal. De fet, en endavant ja no deixarem mai més de construir l'estat.

Per tant, si som capaços d'entendre la complexitat i els riscs que té aquest camí que hem emprès i que no té retorn, cal que actuem amb sentit d'estat. Que vol dir analitzar tots els factors de cada decisió que prenem i decidir segons l'interès primordial d'aquest projecte titànic comú.

Per exemple, les declaracions, mocions i proclames que aprovava el Parlament de Catalunya abans d'emprendre el procés d'independència no interessaven ningú fora de casa nostra. Ara que hem proclamat al món que estem disposats a fer el nostre camí, encara que això ens porti a un conflicte amb Espanya, la diplomàcia internacional observa amb atenció què fem i, especialment, quines decisions democràtiques prenem. Ara ja comencem a ser un actor internacional; de moment, amb poca veu i sense vot. I els estats, que són comunitats d'interessos globals, volen saber com seríem si aconseguíssim allò que demanem. I no ho volen saber per curiositat, sinó per valorar si els interessa que ho aconseguim o no. Per tant, les mesures que aprovi el parlament no les podem desvincular dels efectes que puguin tenir en el procés. I així com poso d'exemple el parlament, l'actuació amb sentit d'estat també val sobretot per al govern, però igualment per a la societat civil i els mitjans de comunicació.

Havent travessat aquest període de transició ja podrem alinear-nos amb les causes més nobles del món. Ara ens cal filar molt prim per a no despertar hostilitats innecessàries. Hem de ser conscients que la nostra veu al món tindrà més força si som un estat. Farem un bon favor a totes les bones causes si les desem en un calaix durant un període breu. Si volem reeixir, hem de ser capaços de contenir-nos un temps, tenir paciència i actuar amb sentit d'estat. Dit d'una altra manera: ser capaços de començar a fer política, en el bon sentit.

Editorial