Opinió

 

<2/88>

Xavier Montanyà

13.12.2012

Primer disparo, després apunto

Eren relats policíacs fills de l’Espanya franquista. Imitaven els grans autors americans. Sovint situaven l’acció als EUA. Devia ser molt curiós, el cervell d’aquells autors amagats rere pseudònims de pistolers de l’oest. Esquizofrènia transoceànica. Tot un mèrit. Inventar crims comesos a la Cinquena Avinguda de Nova York des d’unes golfes de Malasaña, o uns baixos del Poble Sec. Descriure cocteleries de luxe, cotxes descapotables, cambres ‘art déco’, aparadors de Tyffani i tavernes de Brooklyn, bevent gasosa Fernàndez i menjant cigrons amb cap-i-pota, amb el so de fons del ‘Diario hablado de Radio Nacional de España’.


Acabo de fullejar una novel·leta d’aquelles, de cobertes molt gastades, tan vella i arnada que ha perdut una part de les fulles. Es venien i revenien cinquanta mil vegades. O es bescanviaven als quioscs, o en els misteriosos i obscurs racons de les porteries. Uns espais, entre màgics i sinistres, on també s’entaforaven sabaters, rellotgers, sargidores de mitges, planxadores o clíniques de paraigües. Aquesta es titula ‘Una vela al diablo’ (Planeta, 1953). L’acció passa prop de Nova York. Els espais descrits són la inòpia total, com els quadres d’Edward Hopper. Hi ha expressions, però, d’un xocant casticisme rovellat, de pedra picada, com l’Escorial: ‘No le importaba un ardite lo que la gente pudiera pensar de ella’, ‘la perfecta conjunción de avizorante y avizorado’, ‘maduro en sensatez y niño en sentimientos’, ‘ella era la luz que los atraía como mariposas encandiladas’, ‘dar chasco a los maledicentes’.


L’esquizofrènia planetària de l’autor, o l’ànsia d’espanyolitzar la narració i la vida novaiorquesa, fa que no hi hagi negres, que una senyora que es diu Gaynor sigui ‘aceitunada’, que un cotxe arrenqui ‘de estampía’, o que un tinent de policia dit Anthony Price tingui, de sobte, com la cosa més normal del món, una revelació digna de Sancho Panza: ‘Me vino a la memoria una gráfica frase española en la que se alude a esas personas que llevan un doble juego en la vida diciéndose de ellas que encienden una vela a Dios y otra al diablo.’


N’és l’autor Richard Wert, àlies de Ricardo Wert Garcia, pare de José Ignacio, ministre d’Educació, Cultura i Esports espanyol. Així va ser l’educació sentimental del ministre nen. ‘Primer disparo, després apunto.’ Heus ací el ranci origen filosòfic dels seus pensaments. ‘Sóc com un brau, el càstig em fa créixer.’ Amb aquest nivell, es pot entendre que sigui ministre d’Esports, però per arribar a ser-ho d’Educació i Cultura falten pistes. Caldria llegir Ricardo Welter, un altre àlies del seu pare, autor de novel·les roses. Si en poguéssim llegir cap, resoldríem l’enigma de Wert.


Un altre dels relats del gran Richard Wert, amanit amb perles de l’estil ‘déjese de pamemas!’ o ‘si tanto me odias, ¿por qué no me dejas marchar, Lennox?’, es titula ‘La carcajada del más allá’, i forma part d’una antologia de novel·les policíaques d’Ediciones Acervo. Obreta que té l’honor de compartir catàleg amb ‘Luchamos y perdimos’ i ‘Vive peligrosamente’ d’Otto Skorzeny, coronel de les Waffen-SS, protegit per Franco; ‘Hitler’ de Werner Maser; ‘La División Azul en línea’, de Díaz de Villegas; ‘Consideración de Cataluña’ de Julián Marías, el del ‘regionalismo bien entendido’; ‘Madrid, capital republicana’, del falangista David Jato, heroi de la División Azul. I ‘Otra historia de Catalunya’, de Marcelo Capdeferro, que, segons Ricardo de la Cierva, ‘no es una historia de Cataluña al margen de España, sino de Cataluña dentro de España y como una de las fuentes grandes de esto que llamamos España, a través de una gran empresa común –primero la reconquista, luego la unidad y el Imperio, luego la modernidad– y mediante una convergencia que estaba marcada en el destino de Cataluña y en el de los demás pueblos de España’.


Primer disparen i després apunten. Sens dubte. Escolteu com trona, eixordadora, ‘la carcajada del más allá’. Us sona?

Editorial