Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<2/88>

Vicent Partal

19.09.2012

Què vol ara Juan Carlos?

Que conste d'antuvi: si ningú es pensa que un discurs de Juan Carlos canviarà la realitat d’aquest país és que viu en un món francament estrany. Dit això, quatre consideracions, a tall de resposta a la carta del monarca.


1) Què vol ara? Ell ha callat durant dècades cada vegada que agredien el nostre país o la nostra llengua. No he sentit, per exemple, ni una sola vegada que demanàs concòrdia en el tortuós procés de l’estatut, ni quan els insults eren més grossos. No he vist mai que s'interrogàs en veu alta si la sentència del constitucional no era un colp d’estat o simplement si no resultava contraproduent per a la convivència que ara invoca. No ha obert mai la boca per reclamar respecte i consideració en favor dels qui encara som una part dels seus súbdits --esperem que per ben poc. No he vist mai, fins avui, que invocàs la concòrdia i, sincerament, a hores d’ara em sembla que només vol servir-se'n, simplement, contra nosaltres. I això m’emprenya. 


2) No fotem: qui ha atiat les dissensions no som nosaltres, sinó ells. D'una manera permanent i durant dècades i amb una persistència incansable. O és que es pensa que hem oblidat que al 2001, en ple allau del renaixement nacionalista espanyol, Juan Carlos va dir en un discurs oficial que ‘mai ningú no havia estat obligat a parlar en castellà’? Home!, jo, sense anar més lluny! De xiquet a l’escola fins i tot em pegaven. Però deixem de banda les anècdotes personals: que conste que Jordi Pujol, aleshores president de la Generalitat, li va demanar de forma pública que rectificàs, però no ho va fer, ni ho ha fet mai. De fet, ha tingut onze anys sencers per a fer-ho. Amb quina credibilitat, doncs, ara ens demana res?


3) Intel·lectualment Juan Carlos de Borbón no és precisament brillant, però va molt equivocat si es pensa que fent servir paraules altisonants aturarà un procés polític. Si aquest home es creu que la paraula ‘quimera’ pot emprar-se com una arma o que pot convèncer ningú, és que encara és més ignorant que no em pensava. La gent catalana ha expressat amb rotunditat que vol assolir un projecte polític. I això no és cap quimera, és un projecte.


4) Ja entenc, de totes maneres, que la manifestació de l’Onze de Setembre el pose nerviós. Ara mateix Juan Carlos és un home desprestigiat, objecte quotidià de la riota popular, una caricatura coronada. Durant dècades la censura i la lloança histèrica n'han forjat una imatge que s’ha esquerdat com el vidre al contacte amb la realitat i amb la llibertat informativa. Supose que no és fàcil, sobretot si veus que milions dels qui són súbdits teus opten per anar-se’n. Però, francament, això és problema seu. No meu. I encara menys nostre.

Editorial