Opinió

 

<2/88>

Marta Rojals

05.03.2012

i força al canut?

En parlen fins a la Xina Popular: l’Ajuntament de Rasquera vol cedir set hectàrees a una associació barcelonina perquè hi cultivi el cannabis. Doncs bé, el govern català i l’espanyol s’hi han manifestat contra, i no deu ser pas perquè els hagin crescut els escrúpols de cop, que ja sabem que l’un i l’altre van bojos per adjudicar 800 hectàrees a un tipus de negoci els ingressos del qual, segons que calculen els experts, provenen, un trenta per cent, d’individus addictes al joc, a l’alcohol i a més drogues sense especificar. 


Aquest conflicte de parers s’explica pel fet que, en aquest país, la llei distingeix entre el foment de vicis legals i de vicis il·legals. Els vicis legals són gravats amb impostos i, per tant, són d’interès general. Els il·legals es paguen amb negre i, per tant, són il·legals i punt. La gràcia de tenir un vici legal és que gaudeixes públicament del benefici del matís: unes copetes a l’hora de dinar, un puret de sobretaula, o la loteria de Nadal, segons la dosi, és legalment assumit que no fan mal a ningú. La resta de drogues, van totes al mateix sac: el dels drogoaddictes, delinqüents i arrossegats, sense matís que hi valgui. 


En el cas de la marihuana es veu que hi ha una mica de jurisprudència respecte de l’autoconsum i de l’ús terapèutic. A Rasquera, segons que diuen, l’associació compleix ambdós requisits, si bé l’apartat de l’autoconsum és una mica arregladet, perquè es tracta d’abastar cinc mil autoconsumidors, suposem que d’un en un i pel sistema del porta a porta. Amb tot, la fiscalia general de l’estat diu que ha de consultar uns llibrots i, segons què diguin aquests llibrots, aquests hòmens de llei determinaran si l’operació és ‘distribució’ i, per tant, si constitueix un delicte contra la salut pública.


Aleshores, algú es podria demanar: si és un afer de salut pública, no seria més raonable de veure què hi diuen els metges? El doctor Moisès Broggi, que no és precisament un afeccionat, ho veu claríssim: les qüestions de drogues haurien de competir a la medicina, no a la policia. I qui diu policia, diu fiscalia. Potser seria el moment de plantejar-se per quina raó científica qui abusa de la maria hauria de ser més perill públic que no qui abusa de l’anís del Mono o del vi del Priorat.


 Ara, si al final es tracta d’evitar una competència lletja al tràfic il·legal, ja ens ho poden dir sense embuts, home, que, les coses, explicades bé, les entén tothom. Podrien començar dient: ‘Fet i fet, què són quaranta llocs de feina en un poblet perdut de Catalunya comparats amb els centenars d’ocupacions que es mantenen gràcies a la prohibició, persecució i confiscació de plantacions clandestines a jardins, terrats i balcons?’ Si volen, ja ho diem des d’aquí: misèria i companyia.

Editorial