Opinió

 

<2/88>

Albert Dasí

03.08.2009

Terra de delinqüents

Quaranta anys d'arribada a la lluna. Gairebé quaranta de transició espanyola per a convertir-nos. Quaranta de dictadura feixista, que continua afectant-nos la medul·la i el sacre. Quaranta sembla el nombre perfecte, dels lladres d'una cova que, al sud d'Europa, té nom i llinatge: terra de delinqüents, de voluntat i de realitat inefable.

Delinquir és un verb que fa anys que tenalla polítics, empresaris, jutges, periodistes, funcionaris, militars, civils... Si més no, una bona part d'usuaris d'aquests nobles oficis. N'hi ha molts que no defugen la temptació d'ésser untats de favors: en diners, en espècie, en origen..., en quantitat a bastament per a perdre la noblesa, l'honor de l'home bo, els valors bàsics d'una persona, en el sentit moral.

El cas Gürtel és ara mateix l'afer principal dels mitjans, dels jutjats, dels governs de València i de Madrid. El president Camps, el vice-president Costa, el president de la Diputació de Castelló, alcaldes i regidors són una punta dels centenars d'icebergs que suren ben arreu d'una maror que va créixer amb l'estraperlo, el cotxe de la fiscalia, el mercat negre, el contraban i la màfia… Tot un poti-poti d'ingredients pensats per a convertir una manera de fer grisa i il·legal, en estil i mètode, que ha anat afaiçonant una societat formada, entrenada, preparada, per a delinquir.

No és sorprenent, ni ens fa caure de morros, oir això i allò, sobre aquest personatge o aquell altre, famós o anònim. Perquè ens hem fet d'aqueixa manera, hem mamat que, per sobreviure, en la majoria de casos havíem de delinquir, contra l'estat, contra allò que l'estat representava, contra els cossos repressius: contra una administració oficial que, per molt que fóra nostra i ens haguera de representar, la majoria de les vegades actuava contra nostre. Per això havíem de defensar-nos i preparar-nos. I delinquir.
Però vet ací que la gran empresa, els polítics principals, jutges, i alguns altres espècimens han agafat el carro dels bous, els ramals i les arts per delinquir en grau superior, no per defensar-se de res, sinó per garantir-se l'abundància i l'excés. Ens governa, empresarialment i política, una gernació de delinqüents, alguns de prescrits, uns altres de perdonats, no pocs de tapats i encara alguns més d'untats. Com que no són idiotes, que no ho són, també han sabut, molts, servar-se les espatlles i els comptes en uns paradisos invisibles: és així que hi ha directors de telefònica, o de grups bancaris, disfressats de gent honesta, per més que siguen grans delinqüents, exonerats a mitges, com hi ha polítics i ex-polítics, i banquers i assaltadors de camins professionals.

Al voltant d'aqueixa diversitat de personatges també ha crescut una llarga rècula de vividors i llepaculs que han sabut construir-se una estructura paral·lela de vitualles. D'aquestes sangoneres, també en som un cultiu exemplar, un model de comportament de la vilesa, del lladronici.

La cosa pitjor no fóra, tanmateix, el càstig lleu, als jutjats, ni que els perdonaren pecats i traïdories. La cosa pitjor fóra..., és que la didàctica d'una vida emparada en la corrupció, en la màfia social que tan bé han trenat, serà ben difícil d'eliminar, si no del tot impossible.

Editorial