Opinió

 

<2/88>

Vicent Partal

29.04.2009

Les coses volen temps

El sobiranisme bull més que mai. Una efervescència que pot confondre, si únicament ens fixem en la superfície, però que és molt positiva, si hi aprofundim un poc. Puigcercós prova de recompondre Esquerra, Carretero sembla que s'inclina per una nova via, Convergència mira de sumar forces al seu projecte i no rebutja la idea de la independència, les CUP s'ho miren, pressionats, i cada vegada més, perquè es decidesquen a jugar a la lliga grossa, i hi ha una infinitat de propostes diverses més per a trobar la fórmula del cercle virtuós. Hi ha presses, però no hauríem d'oblidar que les coses volen temps.

Durant la transició pràcticament ningú no parlava d'independència i la immensa majoria de polítics en rebutjaven explícitament la idea i tot. L'expectativa de la majoria de la població era que es podia construir una Espanya fraternal, oposada a l'Espanya opressora del franquisme, perquè hom donava per fet que les tensions nacionals eren degudes a la dictadura. Però no ho eren, prou que ho sabem trenta anys després. A Espanya ja fa molt que ningú no creu en un estat espanyol plurinacional i fraternal: pràcticament des de l'endemà de les primeres eleccions. Malgrat això, durant aquests trenta anys hem estat nosaltres, com a país, que hem insistit a picar, una vegada i una altra, contra la paret. N'hi ha que diuen, ara, que ha estat una pèrdua de temps. Potser. Però no es pot córrer més de com corres. Ni és eficaç d'anar gaire més endavant d'allò que el país reclama.

L'independentisme dels mocadors negres i el suport a Terra Lliure, al final dels vuitanta, foren els primers indicis, ofegats en contradiccions intrínseques, del fet que alguna cosa s'havia trencat entre ells i nosaltres. D'allà a una Esquerra Republicana que n'assumí el llegat, però fent-lo votable, solament hi hagué un pas (amb tots els matisos que calga i sense perdre de vista que la idea de la impossibilitat de continuar convivint dins l'estat espanyol no s'obrí pas solament gràcies a l'acció del partit republicà). Ara, Esquerra i Carod saberen fer de la independència un actiu electoral com mai abans ningú, i al seu impuls, però especialment gràcies als continuats errors dels polítics espanyols, l'onada s'ha anat ampliant fins a la situació d'avui. Avui hi ha independentistes que treballen dins CiU, dins Esquerra, dins ICV, dins les CUP i dins una infinitat de grups i col·lectius diversos. Però, sobretot, avui la idea que és inevitable separar-se d'Espanya té una prèdica i una audiència com mai fins ara.

No cal fer números ni grans estadístiques, perquè ningú no ho ignora, això. Cap analista polític seriós pot menystenir avui el pes de l'independentisme en l'opinió pública del Principat, però tampoc no pot adjudicar l'independentisme a cap grup, com si li pertanguera com una cosa pròpia i privativa, sobretot en vist que la pràctica independentista dels independentistes oficials, començant, de bell nou, per Carod, ha estat molt més que qüestionable. I aquesta crec que és una de les raons de la confusió, no necessàriament dolenta, en què sembla que vivim.

L'independentisme modern va nàixer dins el franquisme amb un fil molt fluix, però essencial, que el lligava als seus antecedents històrics. Però, tot just nat, l'arribada del post-franquisme va semblar que el liquidava. Fer-lo creïble ha costat molt. Ha estat, literalment, una feina de generacions, i per això és natural que, ara que s'estén com una taca d'oli, hi haja gent que tinga pressa a fer-lo concret. Aquesta part del país que en diem Principat segurament que comença a estar preparada per a fer un pas endavant irreversible, però ningú no sap realment com fer-lo, ni qui l'afavorirà. I cal, per tant, una miqueta més de temps encara i que uns i altres proven, tant com siga necessari, els seus projectes. La ruta no és traçada, per la simple raó que les coses volen temps, però no oblidem que no hi ha comparació possible entre la confusió d'avui i la marginalitat d'ahir. Per sort.

Editorial