Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<2/88>

Vicent Partal

18.02.2008

Europa i la independència

El segle XIX van aparèixer en Europa nou estats nous. I del principi del segle XX al de la Segona Guerra Mundial, setze. En canvi, del final de la Guerra Mundial a la caiguda del mur de Berlín, Europa solament véu nàixer quatre estats nous (Islàndia, Malta i les dues Alemanyes). Aquells llargs quaranta anys van fer pensar que el naixement de nous estats ja era cosa del passat. Però en la dècada dels noranta en van tornar a aparèixer: tretze. I aquest segle ja n'han sorgit tres, comptant el nou estat kosovès, nascut ahir. Amb aquests números a la mà resulta ridícul de voler fer creure que una frontera europea, la que siga, no canviarà mai.

Els anys setanta, en el pas del franquisme a la monarquia, ens trobàvem en el punt culminant de l'anomalia que fou per a Europa la guerra freda. Moure una frontera en aquell clima d'atac nuclear imminent entre les dues superpotències equivalia a moure les esferes d'influència i a desencadenar més tensió. Per això la hipòtesi de la independència era impracticable. Però n'hi hagué prou amb la caiguda d'un dels dos contendents, la Unió Soviètica, per a tornar a la normalitat. A alguns, els va costar molt d'acceptar-ho, és cert. La Unió Europea, per exemple, va amenaçar formalment Lituània que mai no hi entraria si trencava l'URSS. Però la realitat és va imposar i avui, per exemple, la lituana Dalia Grybauskaité és comissària europea i no pas una comissària qualsevol, sinó l'encarregada del pressupost comunitari.

És cert que des de la caiguda del mur fins avui Europa ha vist aparèixer els nous estats en l'antiga zona oriental, amb la sola excepció de la unificació alemanya. Però també ho és que aquest procés ha normalitzat completament l'independentisme. Avui tot Europa sap que un país qualsevol pot esdevenir un estat independent i que, si ho fa, tard o d'hora passarà a ser una part normal de la Unió Europea. Dels vint-i-sis membres de la comissió Barroso, set són ciutadans que provenen d'estats que no existien quan la Unió Europea començava a prendre forma amb el llunyà Tractat de Roma. I aquest és un detall que paga la pena de tenir en compte a l'hora d'entendre la celeritat i la normalitat amb què Europa ha saludat l'aparició del nou estat kosovès.

Espanya ha estat l'únic estat gran i l'únic estat occidental que s'ha negat a reconèixer la nova realitat. Per por d'establir un precedent que se li puga girar contra quan els bascos exercesquen l'autodeterminació (si la hipòtesi de l'actual govern basc és correcta, això serà durant la legislatura que començarà després del 9 de març vinent). En aquest sentit, és ben cridanera la reacció britànica clarament favorable, no solament a Kosovë, sinó a la democràcia. Quan alguns demanaven ahir als representants britànics si no els feia por que Escòcia seguís el mateix camí, la resposta invariable era que, si el poble escocès volia la independència, la Gran Bretanya no l'obstaculitzaria. I val a dir que, encara que l'obstaculitzàs, ja veuríem què passaria, perquè Europa va fer ahir un pas endavant monumental. A Kosovë, Europa ha patrocinat una independència que ni Sèrbia, ni Rússia, ni un estat membre tan important com Espanya no accepten. Això és una gran notícia, de primera magnitud.

A partir d'avui n'hi ha que diran que ja està, que el mapa ja és refet i que ningú més no serà independent. Però no hi ha cap analista seriós que no sàpiga que encara manquen independències per a activar en Europa abans que l'estabilitat del continent no siga completa i indiscutible. Escòcia, les illes Fer-Òer, el País Basc, Flandes, Valònia o nosaltres mateixos som realitats que es dibuixaran amb normalitat en el nou mapa europeu, si volem. Perquè els anys setanta reclamar una modificació de fronteres era anar contra el món, però avui és obstaculitzar la voluntat popular allò que va contra el món. Aquesta és la raó per la qual Espanya es va quedar ahir sola, amb Sèrbia, provant d'aturar el rellotge de la història.

Editorial