Opinió

 

<2/88>

Vicent Partal

28.11.2007

Desfilant dissabte

He parat l'orella, aquests darrers dies, cada vegada que algú em parlava de la manifestació de dissabte. Amb molta atenció. I la remor em diu que el país s'ha tornat rarot i que la marxa no se'n salva. Jo hi aniré, si no passa res, però amb la guàrdia parada. Tinc ganes de dir que ja n'hi ha prou, tinc ganes de viure una reacció ciutadana a tanta mediocritat i ensopiment, tinc ganes de veure si això serveix per a suavitzar la tensió entre nacionalistes, però no vull que l'endemà m'enquadren en favor dels uns o dels altres ni contra. Aquesta no és la meua guerra.

La frase de la desafecció envers Espanya ha fet fortuna, però, de desafecció, també n'hi ha envers la nostra classe política. No ens en sortim. No sabem com fer-ho. Els uns pels altres i els altres pels uns. Fereix l'espectacle d'ahir, amb la ministra Álvarez petonejada al congrés pels socialistes de tot l'estat, inclosos els catalans, després d'haver superat la votació sobre la seua dimissió. El desconcert és majúscul. Com ho és l'estupor que em causa veure com, unes quantes hores abans, els partits que aniran a la manifestació es tiren els plats pel cap amb desqualificacions de vol gal·linaci que es podrien estalviar.

Ho resumiré en una frase: no em fa una gran il·lusió acudir a aquesta marxa, però també em sabria molt de greu que, una hipotètica punxada del sobiranisme, la fessin servir els socialistes contra tots nosaltres. Perquè ells, encapçalats per un Montilla que es veu furibund, se'n servirien contra els qui els han posats al govern i contra els qui els en voldrien fora. Contra els qui volem la independència i contra els qui encara ho diuen amb la boca petita. Contra els qui donen suport a un partit i els qui no en donem a cap, però que ens sentim partícips del combat pel futur de la nostra nació. No deixar que això passe és l'argument més clar que trobe per a manifestar-me dissabte. No és un argument enormement engrescador, però diria que s'assembla molt al país que tenim ara.

Editorial