Opinió

 

<2/88>

Marta Rojals

02.11.2007

Per molts anys

En cosa d’un segle, l’esperança de vida en aquest benaurat territori que trepitgem ha augmentat de més de quaranta anys. Alguns experts en la matèria (i sembla que també en les regles de tres) s’han aventurat a concloure que, a hores d’ara, els qui es trobin emetent el primer alè entre les parets de cotó fluix del primer món, si la contrarietat no hi posa entrebancs, estan destinats a ser uns venerables padrins centenaris. Per molts anys, doncs, i vagin passant, que la casa és ampla.

Quan els nostres pares eren jóvens, hom parlava de 'vells de seixanta anys'; avui, a un individu de seixanta, goses dir-li vell i et plantifica una demanda per danys morals (i a sobre te la guanya). Perquè, ja sigui pels avenços mèdics i biotecnològics, ja sigui per la dieta de mar i muntanya, o per la reducció de la quota de disgustos potencials, avui molta gent es troba picant la porta de la jubilació i, a diferència dels seus predecessors, resulta que encara li queda un bon pessic de pastís per rosegar, i amb totes les dents ben collades. Poca broma.

D’uns quants anys ençà, veiem que el nostre període vital 'productiu' s’ha anat reduint progressivament, mentre que la joliua etapa 'parasitària', millor o pitjor (o gens) remunerada, en principi destinada a acompanyar les desballestades ossamentes dels treballadors fins al sot definitiu, s’ha dilatat fins a un punt que, com a mínim, fa reflexionar. I si hi afegim que ara sembla que sigui prohibit morir-se quan toca i perquè toca, és a dir, morir-se de vell, com tota la vida s’ha fet, i que el nostre índex de natalitat és de riure, és ben clar que en poc temps aquest país es trobarà avançant al pas vertiginós de la sabatilla i del caminador, i ja veurem si amb aquest equipament s’arriba gaire lluny, si no n'hi ha de juntura i tendó fi que puguin córrer per nosaltres i, si cal, portar-nos a coll-i-be.

Amb tot, i suposant que el sistema públic de pensions ens arribi per cobrir una dilatada cursa en aquest món de misèries, superada una determinada edat, ja sap vostè que quan no és un all és una ceba. Arribarà un punt en què, fins i tot en el millor dels casos, serem capaços de fer-nos reemborsar en quatre dies, i amb interessos, els quaranta anys de cotització a la Seguretat Social a cop de targeta sanitària. Perquè els rècords, inclosos els de longevitat, no es baten així com així, a pèl, sense suport logístic, vostè ja m’entén.

I alguns tindran sort, si només amb la química ja els tira la maquinària, perquè la majoria també necessitaran la 'física', que ara és morena i ve de mar enllà, o esdevindran carn de centre de dia o de residència. Continuant a aquest ritme de balneari a pensió completa, a l’Estat del Benestar, no li poden sortir els números per a gaires quintes més. En l'àmbit d’aquests serveis específics, ja comença a treure el nas, ara aquí, ara allà, l’expressió 'quarta edat', referida als qui superen els vuitanta. Esgarrifi’s: la famosa tercera edat, que quan va sortir semblava qui sap què, ja ens ha fet curt, i hi ha demanda de vocabulari.
Sigui com sigui, aquesta vida extra es fa ben pagar, si no en moneda, en espècies: l’envelliment de la població ha derivat en una major incidència de malalties neurodegeneratives, que la medicina no guareix, però manté i reté de la millor manera que pot. Per cada avi que pugui retirar-se a la costa a fer gimnàstica sueca i sudokus, en serem deu que no podrem arromangar-nos ni els pantalons, i això si sabem on els tenim. I aquesta és l’altra on volíem anar a parar. Ens congratulem d’haver assolit una esperança de vida octogenària, però de fet només és això: una esperança. Perquè, per a viure, per ara i tant, no n’hi ha prou de ser viu.

Editorial