Quan les llàgrimes apaguen el foc

Els patumaires sovint ens demanem què és allò que fa inexplicable la Patum. Moltes vegades ens hem quedat sense paraules, amb la sensació de fer curt, explicant la Patum a un profà. Com és que el foc de la Guita no crema? D’on surt l’energia de llevar-nos per anar a la Patum de Lluïment? Per què tornem a la Plaça amb el guix del braç trencat encara fresc? Per què tothom veu tan clara, i la sosté, la frontera precisa que separa la follia del respecte?

La mort d’en Pep Isanta ens n’ha donat moltes pistes.

Per la Patum, a Berga tot és transforma, perquè la relació entre els berguedans, entre els patumaires, es transforma.

Gent, que durant la resta de l’any ni se saluden, xerren amistosament, s’agafen per fer rotllana a la Plaça, fan el got plegats. La dimensió de la ciutat (15.000 habitants) ho afavoreix, això, perquè no tots ens coneixem, però la majoria ens reconeixem. De molta gent amb qui no hem parlat mai, en sabem el nom; o on treballa; o on viu; o qui són els seus pares, germans o fills; o a quin bar sol anar; si és de la Penya Boletaire o si havia jugat amb l’Handbol Berga. Gairebé tots ens reconeixem i això afavoreix aquesta complicitat absoluta amb la festa. Les figures de la Patum, les músiques i els vestits de les comparses són els elements tangibles d’aquesta complicitat i allò que, constantment durant cinc dies, la realimenta.

Després de l’assassinat d’en Pep, dissabte es va decidir de suspendre la Patum i, diumenge, de fer-la. I tots ho vam entendre, tot i que dissabte a les deu dels vespre no sabíem què fotre a casa, ni diumenge a migdia teníem ganes de ser a la plaça de Sant Pere. I vam fer, per primera vegada en sis-cents anys, Patum per força.

Les llàgrimes havien apagat el foc. La festa s’havia trencat, però la Patum continuava. I vam constatar i demostrar per què diem que la Patum no és només una festa. Perquè vam fer Patum sense fer festa, sinó de cruel dol.

Patum de cares llargues i de gent mirant a terra. Si alçaves els ulls era pitjor: veies les guites caminant sota un estol de crespons negres als balcons i pancartes: “Isanta, mai no t’oblidarem”, “Mossos, on éreu?”.
La Plaça plena de gom a gom i cap empenta ni una. Els Turcs i Cavallets no havien guerrejat amb tant d’espai des de la Batalla de Can Maurí.

Quan es va acabar, l’amic Ramon Busquets em va dir “Mai no hauria pensat arribar a veure això!” i vam anar a Cal Blasi, com a última estació obligada de la Patum més ingrata, a fer un got de barreja amarganta.

I a la nit, poca Patum i gens de festa. El barret, el mocador i la camisa ja eren al cubell de la roba bruta. I amb tot, no vaig poder estar-me d’anar a darrera hora a la Plaça a fer els quatre únics tirabols acordats.

A les quatre de la matinada ja era al llit, i això des que tenia tretze anys no passava.

Dilluns a les vuit del matí vam anar al jutjat. Volíem pressionar la jutgessa perquè no els deixés en llibertat. A la tarda vam anar a l’enterrament i després vam tornar al jutjat i vam comprovar una cosa inaudita: encara era Patum, el primer Dilluns de Patum de la història. La festa s’havia acabat (de fet s’havia acabat divendres a la nit), però l’esperit de la Patum es mantenia, la companyonia, la complicitat.

Ens van voler tallar la Patum i allò que han fet és allargar-la.

Aquest vespre hi torna a haver reunió de les entitats de joves. Possiblement la Patum d’enguany s’anirà acabant a poc a poc, però aquesta vegada s’ha trobat la Berga patumaire amb la de la resta de l’any. I aquest encontre inimaginable durarà molts anys, com la memòria d’en Pep Isanta. Ens cuidarem prou que això no passi mai més.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet