Opinió

 

<17/88>

Marta Rojals

28.10.2014

L'energia no es crea ni es destrueix: es paga

Aquest estiu, en un vagó de metro que recreava els aires de Sibèria, vaig tenir una revelació. De sobte, vaig pensar en aquells establiments climatitzats que, amb les portes de bat a bat, es dediquen a abocar al carrer tot l'aire que condicionen com per al caprici d'un xeic de Dubai. També, com si vingués al cas, vaig recordar la llei espanyola que penalitza la producció d'energia renovable per a l'autoconsum. I així, passant de l'una cosa a l'altra, vaig pensar que tota aquella absurditat havia de tenir un sentit. Però posem-hi abans una mica d'actualitat:


Com sabeu, el Tribunal Constitucional ha admès a tràmit el recurs del Gobierno contra el decret llei de pobresa energètica català, aquell intent petit però destacable del nostre parlament d'alleujar la misèria dels que no en tenen ni per a la calefacció. La decisió del Gobierno Constitucional és enraonada: a Espanya, la pobresa és un dret que correspon a tots els espanyols i cap parlamentet amb ínfules manaires no pot decidir d'administrar-lo unilateralment i desigual. Us sona, el discurs? No, si al final els catalans ho acabarem d'entendre, això de la llei, la llei i la llei.


Doncs bé, ara els jutges del TC tenen cinc mesos de coll per a pronunciar-se relaxadament sobre el tema, una manera de fer que, a casa nostra, ja ens comencem a aprendre de memòria. I, mentrestant, les companyies poden estar tranquil·les que res no els impedirà de tallar el subministrament als catalans que s'ho mereixin durant els mesos de despesa punta, procurant-los, com a espanyols que són, l'accés a un fred patriòtic i constitucional. En vista d'aquesta perspectiva, alguns ajuntaments catalans estan disposats a assumir les factures inassumibles, és a dir, que les empreses subministradores, gràcies al cop de mà del Gobierno-TC, han fet allò que se'n diu un 'win-win'.


Algú amb mala idea podria pensar que les altes instàncies de l'estat —l'executiva, l'elèctrica i la judicial— es belluguen amb els mateixos paràmetres que expressava el periodista Ricardo Martín al canal afí 13TV: 'Jo, com a espanyol, tinc el deure històric que Catalunya ho passi malament.' Però no ens mirem tant el melic: podria ser, senzillament, un cas de greixatge de frontisses de la famosa porta giratòria, la que ha conduït tants ex-ministres espanyols —i alguns presidents— a escalfar les confortables butaques de les empreses d'energia per uns quants milions l'any.


Ara semblarà que encara barrejo més coses, però innocentment em demano: en una terra d'oportunitats com és Espanya, on pots fulminar quinze milions d'euros amb targetes negres sense fer pessigolles al fons d'un banc rescatat, quin greuge podria significar per a una empresa amb beneficis de nou zeros el fet de reservar-se un mínim de calaix per als necessitats? La quantitat que faria el fet, n'estic segura, no la voldrien ni de propina els seus consellers d'administració. I ja hem arribat al cap del carrer.


Totes aquestes qüestions ens les demanem el poble ras perquè no entenem les coses dels negocis i del diner. No entenem que, quan t'acostumes a uns ingressos amb què podries comprar-te un pis cada dia, és un drama haver de passar amb menys. No sabem veure que, en el comerç de l'energia, l'estalvi energètic és l'enemic número u del consum. Com tampoc no ens fem càrrec que vendre un servei bàsic a un preu just seria fatal per als accionistes. Què hem de saber, pobres de nosaltres, si ni tan sols entenem la meitat de la factura de la llum! Imagineu-vos quin desastre no seria que ara —sí, ara— ens agafés a tots per fer-nos d'una cooperativa d'energia sostenible o d'alguna altra ximpleria.

Editorial