Opinió

 

<17/88>

Pere Cardús

18.09.2014

Com s’aconseguirà la independència: quatre itineraris possibles

Havent superat la gran prova de l'Onze de Setembre amb la nota més alta que es pugui obtenir i havent analitzat les claus del debat de política general, ja podem començar a precisar els itineraris que es podran seguir per arribar a la independència. Però abans de dibuixar-los, m'agradaria fer tres consideracions prèvies que donen sentit a les fórmules que descriuré a continuació.

Primera. L'èxit del procés d'independència recolza sobre dos elements, tan decisius l'un com l'altre: la immensa mobilització cívica, pacífica i constructiva, per una banda, i la coincidència en temps i espai de persones com el president Mas, Oriol Junqueras i David Fernàndez, amb sengles equips i la gent que els envolta. Mobilització al carrer i màxima intel·ligència a les institucions. Aquests dos elements són determinants per a aconseguir-ho. L'un sense l'altre no seria capaç d'anar més enllà. Això cal tenir-ho molt present i que ningú no pretengui fer el paper dels altres. Fins ara ha funcionat.

Segona. L'estat espanyol no s'ho deixarà fer. El seu sentit de propietat --a l'estil dels negrers esclavitzadors-- sobre Catalunya és absolut. A vegades els traeix el subconscient i diuen frases com 'los catalanes…', que donen a entendre que nosaltres som un 'ells' que no és el seu 'nosaltres'. Oi que m'explico? És a dir, no tenen un sentit d'integritat, sinó de propietat. I aquest és més perillós que no l'altre. Recordem allò de 'la vaig matar perquè era meva'? Doncs són capaços d'escalfar-se molt per evitar 'amb tots els mitjans que calgui' --Margallo 'dixit'-- la consulta del 9 de novembre i, encara més, la independència. Tenen un límit, que és la Unió Europea. Si bé no en podem esperar gran cosa, cal suposar que no deixarà reproduir escenes que ens remeten a un passat molt i molt fosc.

Tercera i última. Es tracta d'una convicció. Que la independència és inevitable. No conec cap independentista que hagi deixat de ser-ho, igual com no se sap de cap país que després d'haver-se independitzat hagi tornat a l'estat anterior. Perquè quan tastes la llibertat t'hi enganxes i no la pots deixar. Hem dit alguna vegada que per fer la independència política com a poble, abans cadascú de nosaltres s'ha d'independitzar mentalment. I això ja va passant: som en un estadi molt avançat d'aquesta independència individual. De fet, no hi ha alternativa a la independència. Podria haver passat que el poble no s'hagués alçat contra la injustícia i Catalunya s'hagués anat residualitzant de mica en mica fins a l'extinció. Però no. Catalunya s'ha alçat --només cal veure els centenars d'actes que s'organitzen cada setmana, o la V de la Diada-- i tan sols té una sortida.

Fetes aquestes tres consideracions prèvies --les dues claus de l'èxit, el sentit de propietat de l'estat espanyol i la constatació de l'única sortida possible--, passem a veure quins són els itineraris que poden portar-nos a la independència.

Itinerari pràcticament impossible. Demà s'aprova la llei de consultes i el president fa el decret de convocatòria. El govern espanyol presenta un recurs al Tribunal Constitucional. Com marca la llei, el TC suspèn provisionalment llei i convocatòria. Tenint en compte la magnitud de l'afer, en comptes de deixar passar els cinc mesos de marge que té per a pronunciar-se, es reuneix a principi d'octubre per deliberar. La llei és plenament constitucional i s'accepta. La convocatòria voreja la inconstitucionalitat, perquè fa una interpretació de la llei arriscada, però entenent que la política i la democràcia han de prevaler, el tribunal fa una interpretació flexible i refusa també el recurs presentat. Aleshores, la consulta del 9-N es pot fer, s'aixequen totes les amenaces i comença la campanya pel sí-sí, pel sí-no i pel no. Es fa la consulta i el recompte dóna la victòria clara al sí-sí, tal com pronostiquen totes les enquestes serioses.

Itinerari improbable. Aprovada la llei de consultes i convocat el 9-N, el govern espanyol presenta recurs al TC. El tribunal, reunit d'urgència per la importància del cas i l'emergència del calendari, dóna validesa constitucional a la llei, però tomba la convocatòria. Considera que la pregunta que es fa no té empara en aquesta llei i no es pot encabir en la constitució espanyola. El president reuneix els partits de la data i la pregunta i els proposa de canviar la pregunta per esquivar la prohibició. Aleshores té dues opcions. Primera: fer un tu-ja-m'entens i preguntar per les vespes depredadores asiàtiques. Segona: 'Autoritzeu el govern de Catalunya a començar una negociació política amb l'estat espanyol per establir els mecanismes d'un procés d'autodeterminació cap a la independència? Sí o no.' Totes dues fórmules haurien de ser acceptades pel TC, però farien pràcticament impossible la condició que posa el president Mas per donar validesa a la consulta: que la resposta sigui inqüestionable aquí, a Espanya i a Europa.

Itinerari factible. El Tribunal Constitucional suspèn cautelarment la llei i la convocatòria i espera els cinc mesos de coll per a prendre cap decisió. El govern espanyol deixa clar que no permetrà la consulta perquè no té autorització i ha estat suspesa. Els partits favorables a la consulta responen que la convocatòria i la llei han estat suspeses temporalment, però no prohibides ni anul·lades. I, en vista d'aquesta situació, acorden de fer la consulta, posar les urnes als col·legis --no caiguem en la trampa de dir 'les urnes al carrer'-- i obeir la llei catalana aprovada per un parlament elegit democràticament amb un mandat inqüestionable de consultar els catalans sobre la independència.

En aquesta situació, cal veure com es comporta l'estat espanyol durant el període de campanya. Si es fan debats a TV3, tancaran la televisió? Si es fan actes de campanya, s'hi presentarà ningú a impedir-los? Les accions repressives podrien començar molt probablement abans del dia 9. I, arribat el dia assenyalat, caldria veure què fan els mossos d'esquadra. De fet, seran ells que rebran la instrucció judicial d'endur-se les urnes. I serà el conseller d'Interior i, en última instància, el president qui haurà de prendre la decisió. És per aquesta qüestió que seria molt interessant que ERC entrés al govern, cosa que obligaria a refer el repartiment de carteres. No seria desitjable de veure Junqueras fent de conseller en cap i responsable d'Interior? Responeu vosaltres mateixos.

Aleshores, caldria analitzar en quines condicions s'han fet les votacions i acarar-les amb les garanties democràtiques mínimes pactades prèviament pels partits pro-consulta. Si la votació compleix les garanties mínimes, es fa el recompte i es proclama el resultat. Si la votació ha estat torpedinada i no s'ha fet amb garanties, s'anul·la l'escrutini i, a l'hora prevista del tancament dels col·legis, el president Mas acompanyat dels líders dels altres partits --recordem la fotografia del 12 de desembre del 2013-- convoca les eleccions avançades amb caràcter plebiscitari al cap de dos mesos o tres.

Tant si s'ha pogut fer el recompte com si es fan unes eleccions, partint de la victòria del sí o del bloc independentista, comença un període de negociació amb la comunitat internacional i, en la mesura que sigui possible, amb l'estat espanyol per acordar els termes de la separació. La independència pròpiament dita pot esdevenir-se al cap de mig any (si no hi ha negociació) o de dos anys (si n'hi ha).

Itinerari extrem. En veient la lleialtat dels partits pro-consulta a la llei catalana i a la sobirania declarada pel parlament, l'estat espanyol aplica les mesures més dures i contundents que té a l'abast: processament del president, suspensió de l'autonomia, retirada d'urnes pels cossos de seguretat espanyols, multes i detencions als voluntaris de la consulta, amenaces d'inhabilitació als funcionaris de la Generalitat que obeeixin les instruccions del president, etc.

Reacció del moviment independentista i dels partits pro-consulta: resistència civil no-violenta, recurs a les institucions polítiques i jurídiques internacionals, campanya per la proclamació unilateral de la independència, manteniment del parlament com a assemblea constituent amb els diputats lleials a la declaració de sobirania, etc.

El conflicte prendria unes dimensions difícils de preveure i tindria una única sortida possible: la mediació internacional. Aquest procés hauria de conduir a una solució innegociable per la part catalana: la convocatòria d'un referèndum sobre la independència acceptat pel govern espanyol. Qualsevol altra sortida obriria la porta a una escalada del conflicte que la comunitat internacional no es pot permetre i em fa l'efecte que Espanya tampoc. Després d'haver passat per una situació extrema com aquesta, el resultat del referèndum amb mediació internacional seria favorable a la independència en proporcions de 85 a 15.

Conclusió. Evidentment, tots aquests itineraris són una simplificació obligada per qüestions d'espai i de temps. En cada una d'aquestes hipòtesis podrien dibuixar-se ramificacions infinites. L'exercici d'assajar aquestes possibilitats em sembla prou necessari per a acceptar aquesta simplificació conscient. Sigui com sigui, no s'ha de trencar mai la fórmula de l'èxit: la combinació de la força del moviment cívic i la intel·ligència demostrada dels representants independentistes. I recordem-ho: qui tasta la llibertat no vol tornar mai més a l'esclavitud. Que som diferents els catalans?

Editorial