Opinió
-
Nietzsche, Graupera, i altres animals
Andreu Barnils
02.11.2014
-
Ni muts ni a la gàbia
Xavi Sarrià
31.10.2014
-
Quatre fases i quatre condicions per a evitar el fracàs
Pere Cardús
30.10.2014
-
L'energia no es crea ni es destrueix: es paga
Marta Rojals
28.10.2014
-
Ha de ser clar: qui no voti votarà Espanya
Joan-Lluís Lluís
27.10.2014
-
Lockout millor que vaga?
Andreu Barnils
26.10.2014
-
Segura llar europea
Xavi Sarrià
24.10.2014
-
Prou batusses: la història ens convoca
Pere Cardús
23.10.2014
-
Fins a la menopausa i més enllà
Marta Rojals
21.10.2014
-
No te'n vagis, David.
Andreu Barnils
19.10.2014
-
#18OsetgealCIE
Xavi Sarrià
17.10.2014
-
Tractant-se de la independència de Catalunya, no s'hi valen excuses
Pere Cardús
16.10.2014
-
Les dones tenen 'problemes'
Marta Rojals
14.10.2014
Vicent Partal
02.10.2008
Jo
Una novel·lista americana, d'origen rus, Ayn Rand, va escriure una vegada: 'To say "I love you" one must first be able to say the "I"'. La intenció de la frase és difícil de traduir, però podríem deixar-ho en alguna cosa com ara aquesta: 'per poder dir "jo t'estime", abans has de saber dir "jo"'. Doncs bé, en veient i rellegint el debat del Parlament de Catalunya, hi trobe a faltar exactament això, que algú diga 'jo'.
El president demana al cap de l'oposició confiança. El cap de l'oposició demana al president que faça alguna cosa. Els partits minoritaris del govern demanen als altres partits coses. I així anem fent. Tothom demana a l'altre, tothom reclama a l'altre. Com si l'acció decisiva no depenguera de cadascú. Hi ha una part de ritual en tot plegat, és cert. De minuts de televisió i de línia de diari. Però hi ha una part també de càlcul conservador, de no arriscar, de preferir el perfil baix, a l'espera que siga l'altre qui s'estavelle. També és evident que les responsabilitats són diferents. No és igual ser el president de la Generalitat que el cap d'una banda de tres diputats. Però per a parlar amb veu clara i dir coses directes n'hi ha prou amb una boca i un cervell.
Jo no sé com acabarà tot això del finançament. Sóc clarament pessimista, però podria equivocar-me, de manera que preferesc ser prudent. Potser acabarà bé. Potser no. Però, passe què passe, m'adone que em comença a resultar preocupant aquesta manca aparent del 'jo' en la política catalana, aquest intent de no prendre la iniciativa amb totes les conseqüències, facen què facen els altres. Pensant, sobretot, en el molt de camí que encara resta, més enllà del finançament.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015











