Opinió
-
Nietzsche, Graupera, i altres animals
Andreu Barnils
02.11.2014
-
Ni muts ni a la gàbia
Xavi Sarrià
31.10.2014
-
Quatre fases i quatre condicions per a evitar el fracàs
Pere Cardús
30.10.2014
-
L'energia no es crea ni es destrueix: es paga
Marta Rojals
28.10.2014
-
Ha de ser clar: qui no voti votarà Espanya
Joan-Lluís Lluís
27.10.2014
-
Lockout millor que vaga?
Andreu Barnils
26.10.2014
-
Segura llar europea
Xavi Sarrià
24.10.2014
-
Prou batusses: la història ens convoca
Pere Cardús
23.10.2014
-
Fins a la menopausa i més enllà
Marta Rojals
21.10.2014
-
No te'n vagis, David.
Andreu Barnils
19.10.2014
-
#18OsetgealCIE
Xavi Sarrià
17.10.2014
-
Tractant-se de la independència de Catalunya, no s'hi valen excuses
Pere Cardús
16.10.2014
-
Les dones tenen 'problemes'
Marta Rojals
14.10.2014
David Fernàndez
08.07.2008
Pilotes fora: de Rosa Zarra a Xavier Vilaró
Com que la memòria és un múscul i el dret de protesta sovint va més car que no pas un ull del cap, caldria recordar que al 2007 va tornar a haver-hi desenes de ferits de pilotes de goma. Diumenge, curiosament, la darrera osca d'un estri massa perillós va afectar el màxim responsable de la guàrdia urbana de Barcelona, Xavier Vilaró, durant els aldarulls futbolístics de la 'gualda' camuflada de 'roja'. L'hemeroteca diu que Rosa Zarra, de cinquanta-vuit anys, va ser la darrera víctima mortal, el 1995 i a Donosti, de les pilotes disparades en democràcia a boca de canó. Com Rosa Zarra, Vilaró va rebre l'impacte a l'abdomen.
De llavors ençà ha plogut molt (sobre mullat encara) i la llista de ferits lleus i greus ha crescut. L'octubre passat a Madrid un jove de divuit anys va perdre un ull; fa dos mesos, un altre jove perdia un ull en una protesta antifeixista. A casa nostra, a la Festa Major de Gràcia del 2005, un testicle extirpat. I la vigília d'un 18 de juliol (sí, també curiosament, d'un 18 de juliol, de 2001) els antiavalots enviats per Julia García-Valdecasas van fer que un company, en Carles, perdés l'ull dret durant l'assalt il·legal a la Kasa de la Muntanya. En Carles fa anys i panys que malda perquè això no quedi impune. Però no acabem de sortir-nos-en.
El llunyà 1996 la revista mèdica britànica The Lancet publicà una acurada anàlisi de l'ús de les pilotes en el conflicte àrabo-israelià. La teoria virtual deia que s'havien de tirar a quaranta metres i a les extremitats inferiors. La crua realitat: desenes de ferits a curta distància i la majoria amb lesions al cap, al coll i a la cara. I com que, les armes, les carrega indefectiblement sempre el diable, The Lancet animava a prohibir-les dient que no eren 'cap mètode segur'. D'ençà d'aleshores molts estats europeus ja les han bandejades definitivament com a eina de control i de dissuasió de la multitud, hi han cercat alternatives i, la majoria, han optat pels gasos lacrimògens, que tampoc no són inofensius (qui se'n recorda avui, de Gonzalo Ruiz, mort asfixiat a Reinosa el 1986 en les protestes contra la reconversió industrial?).
Fins i tot, metàfores d'una transició mal parida, Lluís Llach, en el trentè aniversari del 3 de març a Vitòria, va haver de suportar com, abans del concert, ressonaven al carrer els trets que projecten aquestes pilotes. El 1976 era foc real i pots de fum: cinc morts. El 2006, pilotes de goma: ferits i més ferits. Per un material incontrolat i amb trajectòries incontrolables, font permanent de ferits i amb un elevat risc de lesions que es condensa en la llarga llista d'afectats per la democràcia que tenim.
Tot plegat mereix una reflexió col·lectiva. Primerament: tant de bo que Xavier Vilaró sigui l'últim d'una llarga llista i s'obri el debat social i polític. Segonament, i amb greu tristesa: la doble mesura i la asimetria, segons qui sigui la víctima. Per a les víctimes negades del terrorisme d'estat la negació continua essent triple: negació de la realitat; (de)negació de justícia i denegació de reconeixement i reparació. Així funciona aquest país encara. Demaneu-ho a en Carles, si no.
Tercerament, amb perplexitat en el país del tripartit: el març passat es va aprovar a bombo i platerets el nou reglament d'armes i estris d'ús policíac dels mossos d'esquadra. Una fita reguladora, van afirmar aleshores, després de l'escàndol del 'kubotan'. Curiosament, en aquestes ordres internes redactades per ICV, les pilotes de goma ni tan sols hi apareixien. Ni una sola frase. Ni una sola lletra. Hi lluïen per omissió i també per acció, perquè legalitzaven l'esprai, la porra extensible i, en determinats casos, la defensa elèctrica amb descàrregues. Tot ben preocupant i gens tranquil·litzador, quan Interior és regit avui per una formació que s'anomena ecosocialista que, arran de les detencions del Raval, és capaç de dir (Saura dixit) 'millor per excés que per defecte'. El mateix conseller d'ICV que just ahir deia que no s'investigarien els fets i 'que no havia passat res irregular'. Els mateixos que han protagonitzat l'intent barroer d'amagar la intervenció quirúrgica i l'extirpació de melsa del cap de la guàrdia urbana. Carai i molt diazepan. N'hi ha per a llogar-hi cadires, quan la rutina de sempre xiuxiueja que silenci i violència institucional sempre van bracet i que l'una sense l'altra no són res.
Per a acabar, una darrera paradoxa metahistòrica dels temps que corren. Mentre Xavier Vilaró (que, per cert, defensava aferrissadament que la policia municipal pogués tenir aquest material) continua a l'UVI, als 'hooligans' de 'la rojigualda' que cremaven Sants diumenge, s'hi afegien 'hooligans' ideològics. 'Hooligans' que escrivien que la victòria d'Espanya a l'Eurocopa contra Alemanya ens rescabalava de la derrota de la División Azul. Escriure això i banalitzar el nazisme no és pas qualsevol cosa. Però es podia llegir la setmana passada. A l'ABC. I signat per Juan Manuel de Prada. Ho lamentava Gregorio Morán, i molt, dissabte a 'La Vanguardia'.
Mentrestant, foc creuat. Caldrà continuar cavant, amb cura i ben arreu, als Països Catalans, les arrels visibles de tants canvis social urgents i necessaris. Per exemple: poder cercar a les palpentes un país sense policies amb massa pilotes. Que després passa què passa. I tot són pilotes fora. I desenes de ferits, ulls cecs i ulls clucs que no són titulars de cap diari..., si no ets el cap de la guàrdia urbana.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015