Els hòmens invisibles

El president Mas ha anunciat que aquest Nadal els alts càrrecs de la Generalitat de Dalt no tindran paga extra. És un gest tan solidari que proposo que els autònoms també ens estrenyem el cinturó i ens hi sumem renunciant a la paga doble. I a les vacances remunerades. I al lot, va, siguem generosos. No ens barallarem ara per un parell de llaunes de pinya i quatre torrons.

Els qui saben de números diuen que les pagues dobles són psicològiques, que durant l’any les van deduint del sou. El sou!, l’altre ‘El Dorado’ dels autònoms. Els que havien de tirar endavant el país. Els petits emprenedors, els jóvens inquiets, els ‘self-made men’ i ‘women’ que s’inventen i es reinventen, que cauen i s’aixequen, els herois de la burocràcia, els de la salut de ferro, els Diògenes dels tiquets, els rebuts, els papers i els paperets; els hòmens i dones orquestra que a les hores lliures també fan de secretaris, de gestors, de comptables, de mossos d’encàrrecs, i ara, com si no fos prou, de cobradors del frac.

Hi havia una vegada, el lema de l’autònom era ‘tal faràs, tal cobraràs’. Actualment, ni això. Tal faràs, i, si cobres, ho faràs a noranta dies, a cent vint, a un any, o vés a saber. I encara gràcies, que no està el forn per a magdalenes. I mentrestant, a l’hora en punt, el RETA i l’agència tributària que criden a files, ineludibles. I pobre de tu que no tornis l’IVA de les factures fantasma. Pagar per treballar, treballar per pagar, i el crèdit, com deia l’acudit, per a qui demostri que no li cal. Així també recapto jo! Tot plegat recorda massa les rendes feudals als pagesos escanyats per la sequera i les collites devastades. Ofegar els ofegats, escórrer-ne fins l’última gota. Sí que la pujarem dreta, la paret, sí.

Ves que no es referissin a això, els qui anunciaven que el capitalisme era acabat. Resultat de l’operació: en quatre anys, la meitat dels jóvens autònoms de casa nostra han plegat. No els trobarem entre els 170.000 catalans que deixaran de rebre el subsidi de desocupació els mesos vinents. No els trobarem calculant què els pertoca de quitança, ni negociant compensacions d’acomiadament per any treballat. Entre un treballador per compte propi i el carrer, només hi ha la porta. L’home invisible existeix, i és autònom. O ho era, parlem amb propietat.

Per cada autònom que es dóna de baixa, perdem un valent. I cap país no pot tirar endavant sense valents. Perquè, per a llançar-se a la piscina dels paràgrafs precedents, cal tenir alguna cosa més que un parell de pebrots. I ara, més que mai, els necessitem: els valents i els pebrots. Senyors que manen, confiïn en els qui han sabut i saben inventar-se i reinventar, equivocar-se i rectificar, caure i tornar-se a aixecar. Perquè els hi anava la vida, la seua i la dels seus fills. Solvència contrastada, què més volen? Tinguin vergonya, actuïn perquè els creïbles tinguin crèdit. Ja n’hi ha prou que, en aquest trist país, només et facilitin de reinventar-te, rectificar i tornar-te a aixecar, si ets un banc.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Entre un treballador per compte propi i el carrer, només hi ha la porta. L’home invisible existeix, i és autònom. O ho era, parlem amb propietat.