Per la televisió, ataquen la llar dels valencians

Avui, demà o despús-demà el govern valencià enviarà una parella de guàrdies civils a la Carrasqueta. L’objectiu és de precintar el repetidor que estén el senyal de TV3, i els altres tres canals, a les comarques del sud. Després, els mateixos guàrdies seran enviats a la serra Perenxisa, on hi ha els repetidors que fan la cobertura de les comarques centrals de València. I deprés el desficaci arribarà a Castelló. El cicle es clourà quan València quede definitivament aïllada de Barcelona. La dreta i l’esquerra hauran tancat el cicle constitucional d’aquell article que impedeix qualsevol lligam, de fet o de paraula, sud-nord. La mesura de tancar la televisió a València no és inofensiva, ni casual. Tampoc no és el resultat d’una ràbia, per molt que ho puga semblar. El càlcul de tot plegat és premeditat, perquè es pretén atacar allà on l’acció pot fer veritable feridura. La mesura repressiva contra València en particular, i contra la cultura catalana en general, decapita el lligam que els uns i els altres hem defensat tants anys, fins i tot quan no hi havia gaire res més a fer: la llengua. Fins i tot els nacionalistes més combustibles (deixe de banda l’independentisme), que havien acceptat que no podia haver-hi lligam polític, ni utopia, ni entramat empresarial, ni res que puga assemblar-se a un espai federal comú, acceptaven almenys això: la llengua és innegociable.

Per això mateix, l’acció contra els repetidors del senyal entra a les nostres llars, en fica en la intimitat de cadascú per dir-nos prou, s’ha acabat. A partir d’ara, Rambla i Camps han decidit que prou de compartir la llengua a través de la televisió. I aquell goig dels vuitanta, d’un mitjà de qualitat, professional com no en coneixíem d'altre, que arribava a Llíria, a Gandia, a Castelló, a Sagunt, un mitjà de veus i de cares germanes, amb aquell saber fer que els altres ni podien somiar, que vam festivar com un guany per la llengua, guanyat també des de València, s’ha acabat. A partir de demà mateix, un dels pocs lligams entre Barcelona, Llinars, Esparreguera, Palma o Alcoi, un encontre que ens feia el mateix goig al sud i al nord, plega definitivament, contra la voluntat de milers de valencians.

És això que escapcen ara des de la Carrasqueta, malgrat que Barcelona acluque els ulls i no vulga mirar. És això que s’acaba, la possibilitat de compartir el documental, allò que passa al món, el cinema o l’esport, a través de les mateixes ones, explicades amb la llengua que Enric Valor, Ovidi o Fuster, i ara Monzó, van usar per descriure qui som, d’on venim. Malgrat tanta gent amb responsabilitat com fa temps que s’amaga.

Als ulls cecs de Girona, o de Tarragona estant, pot semblar-los superflu, un discurs per la televisió: ja és tragicòmic que siga un mestre que la defense d’aqueixa manera, a ultrança, la televisió, com si fos el goig i el deliri que ens resol l’oci. Però potser per això mateix, perquè sabem la feinada que fan, davant els xiquets, els dibuixos i els altres programes, davant els joves, o perquè solament siga davant uns quants il·luminats, ens defensem de l’ultratge continu a la llengua i a les persones. No tenim cap més paper des de València, doncs, que la resistència. Per l’escola, pel carrer, per la universitat, per l’oci, per salut mental. També per la televisió de tots els valencians, del sud i del nord.

adasi@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet