De 'governs eficaços'

Llegint l'excel·lent traducció valenciana, a càrrec de Vicent Alonso, del llibre primer dels 'Assaigs' de Montaigne, editats per Proa, topo amb certes consideracions sobre els governs. És al capítol XXV, 'Sobre els pedants', els mestretites, on es pot llegir, en relació amb la teoria i la pràctica, o la saviesa i l'habilitat: 'Però alguns [filòsofs], en veure la plaça del govern polític ocupada per homes incapaços, en fugen, i aquell que preguntà a Crates fins quan caldria filosofar va rebre aquesta resposta: "Fins que no siguen els somerers els qui dirigisquen els nostres exèrcits".' Bella metàfora de l'ascens social, que, aplicada al Principat, i sense desmerèixer la filosofia de les Juani pujolistes, podríem resumir així: 'Mai més governs de muls. Mulers al poder!' Cosa que explicaria, fins a cert punt, l'empantanegament metafísic de la nostra situació: si els mulers pugen al poder, qui en tindrà cura, dels muls? Lenin, que entreveia un estat futur administrat com un afer domèstic, en què els comptes serien portats com fa una mestressa de casa (o una portera), no tenia el problema de l'ascens social, perquè, en una societat sense classes, ja no hi hauria distinció entre mules i mulers. Vaja, que o tots mules o tots mulers. Al final, com sol passar, va acabar manant la Gran Mula. (De passada, i en relació amb habilitat i saviesa, em ve al cap l'exemple d'un antic sindicalista revolucionari, posteriorment càrrec socialista de l'administració espanyola, que, a la manera del savi Tales, va voler demostrar que ell tenia tanta habilitat per a fer-se ric com qualsevol persona corrent –llàstima que Montaigne no ens parli, en aquest apartat, de les habilitats de la corrupció en relació amb l'ètica de la saviesa.)

A casa nostra, el govern Maragall era el dels pedants, mestretites, filòsofs, o intel·lectuals, com en vulgueu dir. Molts plans, molts projectes, moltes estratègies, moltes visions del món. Poca eficàcia. Com deia Montaigne mateix: 'Ocupat i atabalat per una gran diversitat de coses, [l'esperit] perd el mitjà de sortir-se'n, i aquesta càrrega el manté corbat i immòbil.' Talment sembla que descrigui l'ex president socialista.

Montilla, el substitut de Maragall, sembla arribat per girar la truita. Menyspreu dels ignorants de les coses elementals i comunes. Guerra als presumptuosos i insolents. Poca teoria, poques paraules, pocs compromisos generals, poca faramalla ideològica. Molta eficàcia i, acompanyant la seva persona, el dubte general que 'puga fer seus, sense corregir-se, els raonaments i judicis dels esperits més excel·lents que el món haja donat'.

Una tasca pedagògica, la de fer compatibles habilitat i saviesa, que Esquerra sembla que s'hagi reservat en exclusiva volent dotar de sentit la praxi montillista. Que també ens planteja un dubte ulterior: creuen, de debò, els mestretites republicans i assimilats, que serem més eficaços i savis com més vulgarment indistints, més desacomplexadament corrents, més baixament transnacionals?

El mestretites signant no en té la resposta.

juliadejodar@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet