El problema és com arribar-hi

Per desgràcia ahir van coincidir la commemoració de la creació de l'estat d'Israel, feliç per a uns i dolorosa per a uns altres, i l'enèsim atemptat mortal d'ETA. Una coincidència que fa reflexionar sobre com n'és, de complicat, el camí per a arribar a una pau estable. En tots dos casos se sap, més o menys, com haurien de ser les coses al final, però en tots dos casos hi ha una enorme incapacitat de fer el camí i un temps que pesa com una llosa, angoixant.

En els grans conflictes polítics hi ha un moment de posicions extremes i, quan passen les dècades, n'hi ha un altre, de moment, en què apareixen amb claredat meridiana les solucions. En el cas d'Israel i de Palestina és clar que no arribarà la pau mentre no hi haja dos estats que tinguen les fronteres segures, que puguen viure sense amenaces externes i que siguen territorialment viables. Únicament els més extremistes creuen que és possible expulsar tots els palestins al món àrab o que vulguen llençar els jueus a mar. Però tots sabem que res d'això no és possible i que no hi ha sinó la solució del doble estat (o, com alguns han indicat recentment, la d'un sol estat laic, amb igualtat real de drets per a tothom). En tot cas les vies de solució són clares, però el camí per a arribar-hi es fa terriblement llarg i costós, espès, desesperant...

I al País Basc el possible final del conflicte polític, que és molt més que no la violència d'ETA, també té les bases assentades. Les van negociar Batasuna, el PSOE i el PNB i són factibles i possibles: que l'estat espanyol reconega oficialment que a Euskadi Sud, Navarra i Euskadi Nord hi ha una gent que se sent nacionalment basca i que té el dret de decidir, quan vulga i seguint els marcs legals, el seu futur. Que es permeta a qualsevol basc d'expressar d'una manera democràtica i pacífica les seues aspiracions. I que els bascos assumesquen també que qualsevol decisió sobre el futur del País Basc solament es pot fer d'una manera democràtica, a través de les urnes i respectant els drets dels ciutadans bascos que se senten espanyols o francesos.

Aquestes són dues situacions terribles, com més n'hi ha, que han fixat amb el pas dels anys un terme mitjà neutral per a la resolució del conflicte, el pas que caldria fer. Tots els protagonistes implicats, tant si ho reconeixen en públic com si no, saben que no hi ha cap més alternativa possible. Però la qüestió, la que ho fa difícil tot, és com fer el camí. Com fer el camí ferint tan poc com siga possible els sentiments dels uns o dels altres, les raons dels uns i dels altres, els drets dels uns i dels altres. Com fer el camí assumint que ningú no pot guanyar del tot, però que tampoc ningú no ho pot perdre tot. Perquè la història ens ensenya que les paus duradores són incompatibles amb el sentiment de fracàs de qualsevol dels contendents. Eixa és la clau del procés, la que fa que, dissortadament, encara vegem la pau lluny, en aquests dos conflictes que vivim tan de prop.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet