La rebel·lió de la societat-xarxa

McMurdo és la més gran base científica de l'Antàrtida. Hi viuen, colgades sota un fred glacial, unes tres-centes persones, la majoria científics. Però dissabte McMurdo viurà la primera manifestació de la seua història: contra la guerra de l'Irac. Serà una més. Una més de les sis-centes o set-centes manifestacions que convertirn el 15 de febrer en un dia històric: el dia de la mobilització política més gran de la història. I segurament, també, en un símbol: el de la rebel·lió de la societat en xarxa.
Perquè aquesta mobilització extraordinària va molt més enllà d'una simple protesta contra una guerra. És la demostració que la societat en xarxa, que ha definit en els seus llibres Manuel Castells, ja té força suficient per a posar a la corda fluixa els poders tradicionals. És una lluita oberta entre una societat civil mundial, pròpia del segle XXI, i uns poders que pretenen continuar governant el món com si fos l'endemà de la Segona Guerra Mundial. És, per tant, un combat d'alçada i no pas una batalla conjuntural.

El ‘No a la guerra’ se sentirà i a centenars de ciutats del món, a través dels fusos horaris del planeta. Quan la primera manifestació començarà a Brisbane (Austràlia), amb una concentració al carrer de Roma encara mancaran moltíssimes hores, un dia sencer, perquè comence la d'Honolulú, a les Illes Hawaii, que tancarà la diada. Però no passarà ni un minut d'aquest dia sense que algú es manifeste contra la guerra en alguna part del món. Serà un clam, però serà un clam organitzat i persistent. Una enorme demostració de força i de ràbia que els governants farien malament de negligir.
Fa anys a Seattle veiérem començar una cosa que no sabíem què era encara. N'hem dit, per anomenar-la d’alguna manera, el moviment antimunidalització --malgrat que siga difícil d’imaginar res més mundial que aquest moviment. No hem sabut definir-lo. No el podíem encaixar en les ideologies tradicionals. Ni en les formes organitzatives. No és un partit ni un moviment ideològic. Probablement és, sobretot, sentiment i consciència. El sentiment que, efectivament, un altre món és possible. El sentiment que som governats per autèntics talossos. O pitjor: per persones immorals, indignes de la nostra confiança. I la consciència, ara sí concreta i tangible, que s'ha acabat el temps en què ens limitàvem a votar una volta cada quatre anys i ens hi conformàvem. Ara tenim eines noves que ens permeten de veure el món amb la mateixa vastitud i profunditat que fins ara era privilegi exclusiu de molt pocs. I internet n’és una, de molt determinant. Les opinions circulen lliurement per la xarxa i les suposades proves poden ser contestades en segons, si cal. I què hi ha de més eficaç que la xarxa a l'hora d'organitzar manifestacions? No oblidem un detall important: aquestes manifestacions de dissabte, no les han pas organitzat els partits polítics tradicionals. Han nascut, la majoria, de llistes de correu, fòrums i cadenes d’ email. Amb una eficàcia corprenedora.
Jo crec, i és la meua opinió i prou, que les manifestacions de dissabte no són exclusivament contra la guerra de l'Irac. Són alguna cosa més. És com si, de sobte, alguna molla haguera saltat. Com si molts, moltíssims, haguérem decidit que ara era un bon moment per a traçar una línia en terra, basada en el sentit comú, i defensar-nos des d’aquí.
Una línia darrere la qual no admetem discursos simplistes o incoherents, per poc que s’analitzen.
Per exemple: Saddam Hussein és un perill? Ho és. Sobretot per al seu poble i per als kurds. Però ja ho era el 17 de març de 1988, quan va usar armes químiques contra la població de Halabja. Halabja va ser bombardejada vint voltes en un sol dia fins a matar-ne tots els cinc mil habitants. I sis mesos després la Casa Blanca, com recorda aquest article de Le Monde Diplomatique, va augmentar a mil milions de dòlars l’ajut a Saddam Hussein, i això malgrat la denúncia pública del fet i dels reportatges estremidors que se’n feren. I Alemanya i França li vengueren armes i fins i tot perfeccionaren tècnicament les armes químiques de Saddam. Podem entendre aquesta actitud, especialment a la vista de la bel·ligerància actual? No. No es pot entendre. És totalment incoherent i per tant genera sospita sobre les veritables intencions de l'acusació.
Aquesta, diguem-ne, anècdota és una més d'una llarga cadena d'actuacions cíniques que han estat elevades a la categoria de normalitat de la política internacional. De fet, quan observem les relacions entre els estats, constantment se'ns demana que mirem els alts interessos de l'estat per comptes de mirar simplement el nostre interior i la nostra consciència de ciutadan. Constantment se'ns demana que acceptem que hi ha motius superiors, sempre amatents, curiosament, a admetre qualsevol immoralitat. Però, això sí, acompanyats de discursos excelsos sobre els valors que il·luminen la nostra societat.
Això ha passat sempre, és veritat. Però ara és escandalosa i indignant la barra amb què pretenen enganyar-nos l’un dia sí i l’ altre també.
Dijous, en un espai televisiu que em resistesc a anomenar, en una entrevista el president dels espanyols va arribar a migdir que fer la guerra a Saddam era la condició necessària per a resoldre el problema palestí. Quina indecència més grossa! El 1991, en la Guerra del Golf Pèrsic, això és justament allò que va prometre George Bush pare als seus aliats àrabs. I on som? Seria ningú capaç de dir que la solució de Palestina és avui més a prop que no fa dotze anys? Mireu aquest mapa de Reuters. Ensenya les primeres seccions del Mur que Israel construeix per envoltar Palestina. Algú ens pot explicar moralment quina diferència hi ha entre aquest mur i el que separava Berlín? Davant aquell mur van plorar Kennedy i Reagan. I aquest? Que no té gens d’importància? És aquesta la solució que Bush pare va prometre a les nacions àrabs, si l'ajudaven a combatre Saddam? De nou, el sentit comú ens diu que no podem creure'ns un argument com aquest; un argument que, de nou, deslegitimitza els nostres governants.
Prenguem un altre argument: l'Irac és perillós perquè pot fabricar una bomba atòmica. No hi ha cap prova que això siga així. Però, aleshores, per què no ataquen el Paquistan o la Índia o... Corea del Nord (que també és membre d'aquest acudit dit ‘l'eix del mal’). La mesura diferent que s'aplica a un cas i a uns altres és la mesura descarnada del desvergonyiment amb què es pensen que poden actuar: la remota suposició que l'Irac podria tenir una bomba atòmica fa necessari, diuen, un atac que no sembla urgent contra Corea del Nord, que l'ha ensenyada i que amenaça de servir-se’n contra Corea del Sud, el Japó i els Estats Units! Ni un pàrvul no podria entendre la lògica d’una formulació tan estúpida com aquesta. Per un motiu: perquè no n’hi ha gens, de lògica. Només tàctica (si volem ser mesurats) o cara dura (si volem ser una mica més realistes). I de nou, el sentit comú ens rebel·la contra els nostres dirigents.
Aquestes últimes setmanes hem hagut d'aguantar, de manera especialment intensa, una corrua de pseudonotícies que s'anaven desinflant al cap de poques hores, però que es proposaven de dibuixar en l'imaginari col·lectiu, l’una darrere l’altra, la imatge d'un Saddam Hussein diabòlic. Són tantes que no acabaríem mai. Però en recordarem un parell, de les últimes. Per exemple el cas dels míssils.
Des de fa unes quantes hores ens volen presentar com a prova definitiva de l'incompliment de les sancions el fet que els inspectors han trobat míssils al-Samud que podrien allargar més de 150 quilòmetres. Anem a pams, emperò. En primer lloc ningú no discuteix (i no entenc per què) que l'Irac tingui dret a tenir-ne, de míssils d’aquests, que poden allargar fins a 150 quilòmetres. En teoria, perquè així no poden arribar a Israel. Ara els inspectors diuen que poden allargar 180 quilòmetres (trenta més) i que això és una violació flagrant dels acords de desarmament, que pràcticament justifica tota sola la guerra. Trenta quilòmetres justifiquen la guerra? Amb aquests trenta quilòmetres de més arriben a Israel? No. I a Kuwait? Sí, és clar. Amb Kuwait, l'Irac hi té frontera! Pot arribar-hi a cops de roc si vol... Però encara una darrera pregunta: si no han fet proves dels míssils, com sabem amb tanta exactitud que allarguen trenta quilòmetres més? Resposta: perquè són dades facilitades per l'exèrcit iraquià mateix! No és ridícul?
I què en direm, de la reaparició de Bin Laden? Això m'ha arribat al cor! Si pareix que se n'alegren i tot, que siga viu! Blair ha arribat al ridícul suprem, en aquest punt. Presenta un informe oficial (segons ell, fet pels serveis secrets britànics) que detalla la vinculació de Bin Laden amb Saddam (personatge que Bin Laden odia per apòstata...), i al cap d'unes poques hores internet permet de comparar l'informe Blair amb un text del professor Ibrahim al-Marashi publicat el setembre del 2002. I resulta que n’és una còpia mal feta, com Blair ha hagut de reconèixer finalment. Però com és possible? Que no se n'adonen, que ara tenim eines per a analitzar el món que no teníem fa deu anys i que impedeixen que ens enganyen tan fàcilment?
Totes aquestes estupideses, i moltíssimes més, han erosionat de tal manera la credibilitat dels partidaris de la guerra que gosaria dir que avui no ens creuríem ni la veritat si ells ens la plantessen a la cara. I això és molt greu.
Quant al nostre petit Hitler particular, totes les barbaritats d'aquests dies se sumen, a més, al ‘chapapote’ gallec, all setge al nacionalisme democràtic basc, als atacs a actors i actrius, a les amenaces a la llibertat d'expressió i a un cúmul insuperable de fatxenderies diverses que ja el feien insuportable fa mesos, i ara ja no hi ha ningú de l'arc polític parlamentari disposat a creure-se’l.
És contra tot això que milions de persones de tot el món marxarem dissabte. Contra tot això i per la recuperació de la moralitat i la decència en la vida pública. I per la solidaritat amb la gent i els pobles de tot el món. I per la voluntat de construir i explorar una altra manera de fer les coses.
Sabem que aquesta és una guerra injusta. Que la fan no pas per salvar-nos de res ni per defensar ningú sinó per tapar el fracàs de la lluita contra al-Qaida i per amagar que la promesa democratització de l'Afganistan no s'ha fet realitat. Si no és que es volen aprofitar d’això per justificar interessos de rapinya, vinculats al petroli, a l'aigua o al territori.
Hi haurà qui dirà que és de babaus no veure que això, aquesta rapinya, assegura els nostres privilegis d'occidentals. D'acord. Ho és. Però em sembla que comencem a ser milions i milions de babaus organitzats espontàniament en un moviment polític de codi lliure que creix i s'alimenta de la posició individual de cadascun i de la xarxa creada, entre més coses i sobretot, gràcies a un invent que en diem internet. I que, per això, els temps van canviant.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet