Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Xavier Montanyà

24.12.2008

Brutal Rodoreda

Cal agrair a Mercè Ibarz que puguem gaudir de la increïble força vital i artística de Mercè Rodoreda i reflexionar-hi, molt més enllà de la imatge tòpica i sensiblera que imperava fa uns quants anys. A l'excel·lent assaig 'Rodoreda. Exili i desig' (Empúries, 2008), Ibarz ens oferia un intens recorregut per la vida i la complexa formació cultural, ideològica i sentimental de l'escriptora, filla d'un temps excitant i convuls, membre d'una generació il·luminada i brutal, que pràcticament es va inventar un país i un 'nou ordre' social i cultural, els anys de la guerra, quan, de fet, el país, i les seves possibilitats de fructificar i de créixer d'acord amb les noves idees, s'anaven acabant per la força i la superioritat militar dels fills de l'Espanya negra i del feixisme europeu. Amb la derrota va venir la repressió interior, el silenci, els laberints de l'exili, la Segona Guerra Mundial, la lluita per la supervivència, el desarrelament, l'enfonsament del país i la seva cultura, l'extinció de les il·lusions i la impossibilitat de mantenir viu el tramat cultural i artístic forjat a la Catalunya dels anys 30. Mercè Rodoreda va viure tres dècades d'exili lluitant per refer la seva carrera d'escriptora, per reconstruir del no-res el seu propi món literari, en definitiva, per tornar a ser, a viure lliurement i plena. D'aquells anys de malson, mort, dolor i devastació, l'any 1949, Samuel Beckett en va dir: 'No hi ha res a expressar, res amb què expressar-ho, res a partir de què expressar-ho (...) i, alhora, l'obligació d'expressar-ho.' El cita l'escriptor romanès Norman Manea, un exiliat emblemàtic, a 'La llengua nòmada', en què, tot reflexionant sobre exili i literatura, diu: 'La integritat i la interioritat de l'escriptor es troben en la seva llengua; quan la hi prenen, resta una nebulosa inestable, una indeterminació. Els seus dubtes de sempre poden adquirir, per causa de l'ambigüitat i de les incerteses de la nova situació, un pes aclaparador.’ Mercè Rodoreda va guanyar la batalla, va esvair la nebulosa. Segons Mercè Ibarz, comissària de l'exposició 'L'altra Rodoreda. Pintures i collages', la pintura va ser el taller on va configurar la seva veu literària de postguerra. Interessant hipòtesi que podem estudiar contemplant a la Pedrera la sorprenent obra plàstica de l'escriptora, fins ara desconeguda. Són imatges molt potents, generalment d'uns éssers rars, ectoplasmàtics, atractius però inquietants, en conflicte, com atrapats entre raó i follia, amb els ulls gairebé sempre esbatanats, que semblen lluitar per expressar-se o per alliberar-se, per tornar a ser, per sortir del laberint, de la nebulosa. M'agraden molt. Surten de l'ombra. De la foscor del cervell. De les ferides encara obertes d'aquells anys. Han vist el terror. Són pura inòpia. L'altra Rodoreda. La que batallava per configurar-se un jo i un món literari. El que després vam conèixer.

PS. No us perdeu, tampoc, l'epistolari 'Mercè Rodoreda-Joan Sales. Cartes completes (1960-1983)' (Club Editor).

Editorial