Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Joan-Lluís Lluís

22.06.2015

Valencians, mallorquins i nosaltres d'aquí dalt

En els anys a venir veurem si els canvis que s'han produït al País Valencià i a les Illes Balears tenen incidències reals sobre, per exemple, l'ús i el prestigi de la llengua catalana, les relacions amb el Principat o sobre tantes altres coses que potser encara no albirem del tot, de tan vertiginosa com ha estat la sotragada. Ara per ara, però, confesso que gairebé un mes després de les eleccions encara visc sota els efectes d'una suau eufòria, evidentment augmentada per l'acceleració històrica viscuda aquesta setmana al Principat. 'Visca el pa!, visca el vi!, visca la mare del meu padrí!', que cantava la Trinca. Des del meu septentrió, en aquestes catalanes terres segrestades per la república francesa, és un goig de veure valencians i mallorquins recollir fruits de tanta feina menuda i tossuda. Em sembla sentir, nítidament, com puja aire fresc, des del sud i de mar enllà. Com s'obren possibilitats que fins ara eren utopies mal desades en qualsevol calaix. Com semblen fer-se realitat les profecies optimistes de Vicent Partal.


És clar, també sento com se m'insinua una sana i tenaç enveja. Perquè es produeixi un canvi cal que, primer de tot, una part dels actors del canvi hagin desitjat aquest canvi, hagin imaginat que era possible, hagin convertit la imaginació en convicció i hagin propagat aquesta convicció al voltant seu. Sí, sana enveja, quan es viu al país petrificat per França, al país on res no sembla haver de canviar mai perquè la primera llavor del canvi —el desig de canvi— és, simplement, inexistent.


Quan es comparen els diferents territoris dels Països Catalans, l'únic element que és favorable a la Catalunya Nord en comparació amb el País Valencià o, en els darrers anys, amb les Illes Balears, és l'absència d'odi contra la llengua catalana i Catalunya. Aquí, en lloc d'odi tenim menyspreu però un menyspreu actualment molt menor del que havia estat. El jacobinisme mana i impera però ja no és del tot un jacobinisme de combat, d'urpades i escopinyades. S'ha tornat tebi, a mesura que anava guanyant les batalles contra els possibles irredemptismes, ha posat panxa i sotabarba. Encara queixala, de tant en tant, però se li nota el respir feixuc i les cames cansades. Deu pensar que mereix un plàcid descans ara que està gairebé segur d'haver guanyat. I com que és prou evident que ha guanyat, com que la immensa majoria de la població de la Catalunya Nord viu feliçment el fet de ser francesa, i no sabria imaginar ser altra cosa, res no es mou. I això és l'inici de la felicitat: per la ideologia francesa, el món serà feliç quan la petrificació definitiva haurà garantit la inalterabilitat de totes les fronteres, físiques i mentals.


Des de la Catalunya Nord, els canvis al País Valencià i a les Illes Balears són fascinants no només pels resultats que se n'esperen sinó també, simplement, perquè aquest canvi ha estat possible. Difícil però possible, incomplet però possible, millorable però possible. Aquí, el canvi és pràcticament impossible. La contaminació cap al nord només podria venir d'una sacsejada de dimensions realment històriques, d'aquestes que canvien mapes i porten banderes noves a la seu de les Nacions Unides. Sense la independència de Catalunya, no hi ha res a esperar a la Catalunya Nord, res més que la continuació del procés de digestió per l'estómac i els budells francesos. Concediu-nos doncs, a tots plegats, l'immens favor de fer-ho bé, i de fer-ho, ara sí, ben de pressa.

Editorial