Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Mercè Ibarz

30.05.2015

El triomf i els mitjans

El triomf de la nova política i els mitjans d’informació, quin espectacle. La nova política: les plataformes de crítica social i l’acció directa sobiranista (Guanyem, les CUP, l’ANC), en suma, les formacions que combinen crítica i sobirania de base. Cap d’elles és de laboratori instantani, han nascut, crescut i triomfat fent xarxa i actuant, durant anys, força anys. I han triomfat sense el suport de la premsa empresarial i fins amb els mitjans públics i privats positivament en contra.


M’estalvio les tertúlies televisives abans de les eleccions i les segueixo després de les eleccions. I m’estic fent creus del mal als ulls que sembla que fa en la majoria dels tertulians el triomf dels nous. Mal a la vista, fa mal a la vista. Gairebé és xaró, 'xarro' que deia la mare. És trist, i també entretingut i il·lustrador, veure i escoltar professionals de la mediació col·lectiva, que això és en gran mesura el periodisme i els seus derivats opinadors, aferrant-se a les sumes aritmètiques com si fossin una trona i avaluant amb més que notable preparació i coneixement les peripècies internes dels partits vells, fent filigranes lògiques, sense percebre, sense voler percebre (sense poder percebre?) què està passant en els intersticis socials.


Més que aritmètica, geometria. Per unes esquerdes i clivelles que fins ara els mediadors mediàtics han desestimat i invisibilitzat tant com han pogut hi han entrat noves cares, noves persones que propugnen altres maneres de fer. Plataformes, que no partits, que, a sobre, inclouen també veterans, persones de vegades més grans que els mediadors mediàtics actuals. Caps, cors i cames de gent de tribus que fa moltes llunes que donen voltes a maneres de fer, de vegades atordits, d’altres fastiguejats, d’altres emboscats mentre es fa clar. Maneres ara ben contrastades en la pràctica, que han fet parlar el carrer i fins les carreteres, tant que ni menester han tingut dels mitjans per assolir el triomf més cobejat pels mediadors mediàtics: guanyar eleccions.


No ho sé, diria que als òptics se’ls gira feina. Fa la impressió, a la tele, que la immensa majoria d’opinadors van amb ulleres mal graduades o que han d’anar a l’oculista. Tenen greus problemes de foco. No enfoquen, deixen fora de quadre imatges fins ara inèdites. Mires la tele i observes: Els opinadors mediàtics van sumant escons i fent volar coloms no sempre de bon averany, pulcres i saberuts. Mentre, les càmeres conten que tres dones i un home a la quarentena, Ada Colau i el seu equip, arriben a peu a l’Ajuntament, vestits low cost com de costum, i no tenen més remei tot seguit que enfocar la futura alcaldessa, la primera que tindrà una ciutat tan 'cosmopolita' com Barcelona: dóna la primera roda de premsa al carrer, davant de l’Ajuntament, en front de la Generalitat. Homes, que la primera alcaldessa que tindrà Barcelona ha fet la primera i ben freqüentada roda de premsa, i l’ha fet al carrer!


Les imatges es renoven, què us he de dir que no sabéssim. Parlo de Guanyem-BComú, de les CUP i també de l’ANC, a qui m’agrada més anomenar ADS (Acció Directa Sobiranista). El patró de la ingent, genuïna i original tradició col·lectiva que comparteixen es reprodueix en les tres formacions amb els corresponents matisos. Passo de l’anècdota i dels 'enterats' que em podran contradir a tort i a dret i enfoco la base històrica de les tres formacions, que arrenca de fa un segle: treball en xarxa, en comú, en l’associació sindical com en l’oficina, la fàbrica, el barri i el carrer, sense dirigismes primers que no hagin sortit del dia a dia, la consciència femenina que recorden les historiadores, l’acció directa en definitiva: el qüestionament de l’estat de coses. Aquella i aquesta Barcelona.


La resta, diu el clàssic, és silenci. Poca cosa a dir, res a dir, molt soroll per no res. Revisió de vista, senyors. És quan dormien que hi veien clar i no s’han alçat somnàmbuls sinó ben somniats, desperts. Ara, a contar-ho, mediadors.

Editorial