Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Oriol Izquierdo

18.05.2015

Els quarts seran els primers

No voldria matar cap missatger, però em fa l'efecte que avui serà inevitable. Fa un parell de setmanes els socis de l'Assemblea van triar els membres del secretariat, vint-i-cinc en votació nacional i cinquanta en representació de deu assemblees regionals. L'elecció no era per candidatures sinó nominal sobre una llista oberta: cada soci havia de dir quins candidats triava. A l'hora de servir la informació, la mateixa Assemblea ha fet un exercici elemental de transparència i va fer públics els noms dels elegits al costat de la suma de vots corresponents. Per això els mitjans van presentar la informació com si es tractés d'un rànquing: Liz Castro primera, Rosa Alentorn segona, Agustí Alcoberro tercer, Jordi Sánchez quart, i així fins als vint-i-cinc electes.


I no hi hauria res a dir si no fos que, com que som com som, hem tendit a llegir malament aquesta informació. Què vull dir, que som com som? Doncs que, contaminats per la cultura política nord-americana que tot ho impregna, ens hem convençut que tota votació és sempre presidencial. Després tornarem sobre això. I què vol dir, que l'hem llegida malament? Que hem volgut entendre que qui més vots havia rebut dels socis per força hauria de ser ratificat pel secretariat. Però, ni que a algú li pugui costar d'entendre, la cosa no va així.


Els socis van escollir els membres del secretariat —no, en cap cas, qui el presidiria. I aquest, reunit aquest cap de setmana, ha votat entre els seus membres els quatre càrrecs orgànics del comitè permanent. És a dir, els membres del secretariat que ho han volgut s'han postulat per a aquests càrrecs: president, vice-president, secretari i tresorer. Reiterem-ho: una cosa va ser l'elecció del secretariat pel conjunt dels socis i una altra la votació del comitè permanent pels membres del secretariat: dos cossos d'electors diferents per a dos objectius diferents. Per més que, certament, pugui alimentar la confusió que hagin estat Liz Castro i Jordi Sánchez, la primera i el quart de la primera votació, els qui optessin a la presidència.


Per què no filen una mica més prim els nostres periodistes a l'hora d'explicar aquests fets? Per què tenen aquesta dèria de simplificar-ho tot a força de rànquings? Ho sé: no faig gaires amics. Amb aquest article, tampoc. Però ve un moment que el got vessa. I ara ha vessat. I tornarà a vessar la setmana que ve, com sempre que hi hagi eleccions. En la nostra tradició, l'elecció de càrrecs no és mai directa. Digui el que digui la propaganda electoral, ho expliquin com vulguin els mitjans, diumenge cap de nosaltres no triarà l'alcalde. I el 27 de setembre no votarem el president. I no hi pot haver cap raó democràtica perquè aquests títols recaiguin, a priori i per força, en el candidat més votat. Al contrari.


És una obvietat però em sembla que cal repetir-la: en el nostre sistema l'elecció d'alcaldes i presidents no és directa. I això és bo, perquè imposa que calgui negociar. És a dir: no hauria de ser inimaginable que un dia fos, per exemple, el membre d'una llista minoritària qui acabés aconseguint el consens de tots els grups amb representació per liderar, imaginem-ho fàcil, un govern de concentració. És d'això que se n'hauria de dir política. Per més que ara mateix, com que som com som, alguns se'n puguin fins i tot escandalitzar.

Editorial