Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Marta Rojals

28.04.2015

Cas aïllat número 7.250.244/B

'Com la majoria dels bascos, els periodistes d'Almeria no parlen èuscar, però el tècnic de l'Eibar [...] es va entestar a utilitzar-lo després del partit'. 'Entestar a utilitzar-lo', remugava el moderat ABC a la seua pàgina d'aprovats i suspensos, representats amb fletxetes amunt o avall. No cal dir que a Gaizka Garitano, 'entestat a utilitzar' aquella cosa, li havien posat una fletxa que apuntava a l'infern.


Cansa, oi, el tema? És més o menys la murga del català però amb una altra llengua, que no es veu tan sovint: un entrenador visitant és recriminat perquè respon en èuscar les preguntes que li fan en èuscar, i l'home, en un gest de dignitat, s'aixeca i abandona la sala. De l'episodi s'ha remarcat, sobretot, que el cap de premsa local havia recordat als intolerants —dos periodistes i un professor d'institut: tres persones amb estudis— que allà mateix, amb el Barça, s'hi havien fet preguntes primer en català i després en castellà, i que a què treien cap tants escarafalls. Ho veieu, ximplets? És un cas aïllat, com el del Bárcenas, el dels ERO d'Andalusia o els de les targetes 'black'. I els casos aïllats no els podem sumar perquè per alguna cosa són aïllats, que se'ns ha d'explicar tot.


Avui dia les xarxes són el reflex de l'impacte d'una notícia, i el Huffington Post informa que l'entrenador va rebre més piulades de suport que no pas de reprovació, i jo m'ho crec perquè xerrar èuscar, a les Espanyes, no es veu com un desafiament a l'estat espanyol. No és com el català, que porta dins la llavor del mal, i, si no, que demanin a l'Albert Rivera com li va anar el dia que es va posar bilingüe (de debò) a Twitter i va gosar emetre UN! piulet en català. Ho recordeu? Els propis simpatitzants el van crucificar. Llàstima que triés arronsar-se davant els ignorants en lloc de plantar-los cara, perquè va perdre una ocasió única d'entendre moltes coses del seu país. D'un país que ja no fa cartells que diuen 'Sea patriota, no sea bárbaro, hable bien, hable castellano', perquè ha aconseguit una cosa més gran: que el missatge arreli sense gastar tinta.


Parlar un idioma odiat —sí, odiat— et fa entendre moltes coses. De la mateixa manera, no parlar-lo t'ajuda a ignorar les mateixes coses. Ho pensava l'altre dia quan, fent un beure amb unes amigues catalanoparlants, la majoria s'havien adreçat al cambrer en castellà. A la primera. D'entrada. Així de natural, com diuen els anuncis de cosmètics. En alguna ocasió els havia demanat la raó d'aquell costum i m'havien mirat estrany: els sortia inconscientment, sense pensar-hi. És clar: elles no tenen la preocupació per la llengua que té servidora, i no tenir-la fa que no la tinguin, i si no la tenen em miren estrany quan els parlo de no sé quina preocupació. I així fins que vulgueu.


Tot això ho sé perquè no puc tirar la primera pedra: quan vaig arribar a Barcelona, fa més de vint anys, canviava al castellà a la mínima, sense ser-ne conscient. Havia crescut en un entorn catalanoparlant, prou per a no veure en la meua submissió cap amenaça a la supervivència de la pròpia llengua. Un dia jo devia mirar estrany algú que em demanava el perquè d'aquell costum, i així va arribar la preocupació. Va ser automàtic: només provant de viure plenament en català vaig veure que era impossible de viure plenament en català; només essent discriminada per raons de llengua vaig comprendre què era la discriminació per raons de llengua. Traient la meua parla de la zona de confort (la dels bilingües) em vaig adonar de tot.


I ja ho tenim: quan algú troba normal amagar el català, és probable que consideri anormal l''entestament' a no amagar-lo: una tossuderia d'uns pesats maniàtics, perepunyetes, pompeufabres i torracollons. Així ho veuen Ciudadanos, el PP i alguns federalistes, però també molts bilingües d'altres ideologies que, com que mai no s'arrisquen a ser discriminats, mai no coneixeran la discriminació. Des d'aquesta zona de confort no es veu, i per tant la neguen. És un peix que es mossega la cua. I així, mentre el pensament dominant sigui el dels qui neguen la discriminació, cada cas serà considerat un fet aïllat que només passa a uns éssers pesats, maniàtics, perepunyetes, pompeufabres i torracollons. És com en aquelles 'pel·lis' d'uns personatges que alteren la realitat d'un altre perquè es cregui que està sonat i veu visions... amb l'objectiu que acabi sonat i veient visions.

Editorial