Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Grup GELA

27.04.2015

El plurilingüisme a l'abast

Els poliglots occidentals han estat generalment objecte d'admiració en la seva civilització. El fet és fins a cert punt paradoxal si tenim en compte que el coneixement i l'ús de diverses llengües és una característica de molts individus de pobles d'arreu del món, sobretot dels que viuen en zones amb un grau de linguodiversitat elevat. Valgui com a exemple el cas que explica John Edwards a ‘Un món de llengües’ (2008): «Paulin Djité, un amic i col·lega meu, va créixer a Costa d'Ivori parlant francès i wè a casa, i ioruba, baule i diula amb companys de joc i altres. La seva educació fou en francès, anglès i espanyol. Quan era adolescent, va afegir l'attié, el gouro, el koulango, el dida i el beté al seu repertori lingüístic, a més d'un coneixement més passiu de l'ewe i altres varietats. Per descomptat, les seves habilitats lingüístiques semblen formidables als ulls dels europeus però, com ell mateix assenyala, molts africans amb educació han seguit camins lingüístics semblants.» La immigració que Catalunya ha acollit aquests darrers anys ens ha fornit tota mena d'exemples de poliglots com Paulin Djité, amb coneixements desiguals de les seves llengües, naturalment, segons la necessitat personal de saber-les i fer-les servir.


L'embadaliment per un poliglotisme subjugat a una mentalitat de rècord Guiness no ajuda gaire a fomentar el plurilingüisme. Els noms dels hiperpoliglots mítics de tots els temps, com ara Giuseppe Mezzofanti (cardenal italià i conservador de la Biblioteca Vaticana en el tombant del segle XVIII al XIX), del qual es diu que sabia entre quaranta i seixanta llengües, més aviat ens allunyen de les llengües que no pas ens hi apropen. El 'lloc de la quantitat'(«més» equival a «més bo») no hauria de ser un argument de pes en una matèria en la qual en el podi hi cap absolutament tothom.  

La concepció del poliglotisme com un fenomen competitiu, relativament excepcional i, doncs, inabastable a la majoria, destarota molts parlants que, si bé s'adonen de la importància i del valor de saber llengües i d'obrir-se a la diversitat lingüística, no saben, en canvi, com gestionar efectivament el seu creixement lingüístic. Diversos prejudicis relacionats amb aquesta visió no afavoreixen gens la tendència cap al plurilingüisme: d'una banda, hi ha individus, o fins i tot pobles (com assenyala Juan Carlos Moreno Cabrera a 'La dignidad e igualtad de las lenguas', 2000), que estan convençuts que estan menys dotats per a les llengües que altres. Aquesta creença inhibeix automàticament moltes persones d'interessar-se per aprendre llengües. D'altra banda, és encara arrelada la idea que aprendre una llengua equival a aconseguir ser-hi competent en totes les destreses, i també que significa arribar a utilitzar-la amb una competència molt propera a la d'un parlant nadiu. Aquestes concepcions maximalistes i anacròniques descoratgen molts aprenents, que es perden pel camí, i propicia la menysvaloració i la invisibilitat d'aprenentatges lingüístics naturals, puntuals, abastables, anecdòtics, informals o purament funcionals, que són igualment rellevants i decisius en la configuració del bagatge plurilingüe de la persona. 


Molts individus, d'altra banda, no estan avesats a reflexionar sobre totes les seves llengües, perquè creuen que allò que compta, en definitiva, és només el coneixement d''algunes' llengües (les dues, tres o quatre que declaren «saber» quan redacten el currículum). Un coneixement que es calibra, als seus ulls, pel nivell assolit (i, sobretot, certificat!) en acadèmies d'idiomes. 


Amb tots aquests prejudicis i altres, ben actius en l'imaginari col·lectiu, moltes persones veuen minvades les possibilitats de ser més i més plurilingües: ni poden reconèixer el capital lingüístic que atresora la seva biografia, ni poden valorar-lo, ni saben com incrementar-lo, ni poden tampoc apreciar amb satisfacció com creix contínuament. Massa persones viuen el seu plurilingüisme, comptat i debatut, com una experiència fallida, frustrant, incompleta, tantàlica o sobrehumana. No pot sorprendre ningú, des d'aquest punt de vista, que molta gent, en el nostre context, passi tota una vida confessant que té assignatures lingüístiques pendents (l'anglès, normalment). Com pot cap ésser humà tenir pendent precisament la llengua?

En contrast amb el que acabem de dir, és imprescindible veure el plurilingüisme com una experiència gratificant i positiva, plaent, com una ampolla sempre mig plena. Les persones van configurant gradualment, amb un enriquiment constant, el que el 'Marc europeu comú de referència per a les llengües' del Consell d'Europa (2001) anomena la 'competència plurilingüe', que creix i es reajusta sense parar en l'individu al llarg de tota la seva vida, igual que ho fa la seva 'competència pluricultural'. L'ideal social actual és que es generin individus amb els coneixements, les destreses i les actituds que els permetin no tant saber moltes llengües com ser agents socials compromesos a fer possibles espais on tinguin cabuda el multilingüisme i el multiculturalisme. 


La competència plurilingüe recull els resultats de l'aprenentatge que dicten les exigències lingüístiques professionals, acadèmiques i socials, però arreplega també molt més. El plurilingüisme personal pot créixer gairebé naturalment, per exemple, en moltes circumstàncies i davant situacions ben quotidianes. N'anotem algunes: quan desxifrem i podem arribar a pronunciar la llegenda en xinès del rètol d'una botiga del nostre carrer; quan esbrinem l'origen i el sentit del topònim del poble on passem els estius; quan intercanviem una breu salutació en ucraïnès amb el nostre veí d'escala que ha fugit de la guerra del seu país; quan un bon dia, potser mentre esmorzem, descobrim que la paraula 'xocolata' ve de la llengua nahua; quan juguem amb les llengües o ens sorprenem dels equívocs que generen certes paraules, o ens expliquem els malentesos que provoquen; quan anem al diccionari a buscar una etimologia que ens encurioseix; quan abandonem l'oïda a l'experiència purament sensorial de sentir la música d'una llengua fins aleshores desconeguda; quan ens llancem a descobrir per pura curiositat intel·lectual els rudiments d'una llengua nova; quan ens informem sobre una varietat lingüística, abans de viatjar a un país on es parla; quan triem el nom d'un fill o una filla (potser d'origen grec, hebreu o germànic); quan assumim el risc de participar en una interacció multilingüe amb una altra persona, cadascú parlant la seva llengua; quan ens atrevim a exercir d'agents interculturals, mediant entre dues persones que no s'entenen... Les ocasions per al creixement senzill, sense traumes, de la competència plurilingüe són veritablement inexhauribles. 


La competència plurilingüe dels individus és un espai personal únic i irrepetible, no vetat a cap ésser humà, que no té ni uns límits ni un final preestablerts, que es troba tan sols a mercè de la sensibilitat, de la curiositat, de la voluntat d'aprenentatge i de comprensió i de la capacitat d'experimentar de l'individu. És un territori íntim on s'amalgama solidàriament tot l'ésser lingüístic, una zona misteriosa amb fabulosos desequilibris i asimetries de llengües i habilitats (podem saber un sol mot de wòlof; tenir, en canvi, un bagatge molt ampli d'italià i, alhora, unes ben útils competències parcials receptives en romanès). En la competència plurilingüe tot suma i res no ha de ser vist com un dèficit o una mancança; és un territori humà, de llibertat, de benestar personal. 

Editorial