Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Pere Cardús

16.04.2015

Vots o escons: la fórmula Boix

Som els grans especialistes a promoure debats. Primer va ser la pregunta. Després va ser la fórmula de la consulta. Més tard, les llistes. Que si declaració o proclamació. Divuit mesos o sis. Que si ruptura o transició. Març o setembre. Plebiscitàries o constituents. Estat o república. I, és clar, vots o escons. Més que una nació semblem un debat. Ep!, que consti que no em sembla del tot malament. Sempre m'heu sentit dir que debatre és imprescindible per a sentir-se partícip del projecte. Debatent debatent, la cosa va creixent. Tanmateix, de vegades en fem un gra massa. És important que el debat sigui positiu i que serveixi per a avançar i no per a barallar-se. De moment, hem fet debats ben crispats i Déu n'hi do si ens n'hem sortit bé.

Si m'ho permeteu, avui miraré de ficar cullerada en l'últim debat que ens hem muntat. Aquest dels vots o escons. No recordo que cap dels informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional especifiqués què serviria de referència per a interpretar el resultat d'unes plebiscitàries, eleccions que aconsellava en cas de no poder fer referèndum o consulta en condicions. La majoria dels partits que s'hi han pronunciat han marcat la necessitat del 50% + 1 dels vots com a mínim imprescindible per a dur endavant la independència. Però també he sentit moltes veus que consideren que són els escons aconseguits que han de determinar la majoria política.

Per començar he de reconèixer que fins ara no veia pas clar quina posició prendre. Per això m'he proposat d'analitzar quines opcions hi ha. I n'he trobades tres. Potser es podran ampliar per la capacitat creativa dels catalans, que mai no deixa de sorprendre'm. Tots aquests debats que fem els resolem sempre amb bones dosis d'imaginació, oi? Mirem, si no, la pregunta que es va acordar el 12 de desembre de 2013. O el 9-N en forma de procés participatiu. O les llistes separades però amb uns punts i marques comunes. Els divuit mesos que es poden escurçar si no hi ha negociació. O la declaració d'inici del procés i la proclamació final. O les eleccions plebiscitàries que obren un procés constituent…

A l'hora d'interpretar el resultat de les plebiscitàries del 27-S hi haurà tres fórmules diferents, però la decisió serà nostra: comptar els vots dels partits independentistes el 27-S i comprovar si superen el 50% dels vots emesos; comptar els escons atribuïts als partits independentistes i mirar si són més de 68; o la fórmula Carles Boix, que consisteix a esperar a la primera sessió del nou parlament, votar la declaració d'inici del procés i calcular els vots que representen els diputats que hi han votat favorablement respecte dels que hi han votat en contra.

El primer objectiu de la fórmula Boix és no donar per descomptat el vot de tots els diputats. Acostumats com estem ací a la disciplina de vot, pot semblar que aquest exercici —que exigeix paciència— sigui innecessari. Però vist amb ulls de qui viu als Estats Units i observa cada dia que els congressistes i senadors voten segons la seva consciència i els seus interessos, té certa lògica. I també té certa lògica perquè qui pot assegurar que alguns diputats d'ICV-EUiA no votaran a favor de l'obertura del procés d'independència? Algú em dirà —amb raó— que també pot passar que algun diputat d'un partit independentista hi voti en contra. Però això m'estranyaria més.


I la fórmula Boix encara té un altre mèrit: que impedeix que ningú sigui acusat d'aprofitar-se d'un sistema electoral que fa que no tots els vots valguin igual. Per exemple, si la votació al parlament es fes ara, ERC tindria 21 diputats amb 498.124 vots, mentre que el PSC tindria 20 diputats amb 524.707. Si la votació es decantés per un sol diputat, potser es podria dir que la majoria del parlament no es correspon a la majoria social real. Amb el sistema que proposa el professor Boix, cada diputat republicà aportaria 23.720 vots al sí, mentre que cada diputat socialista aportaria 26.235 vots al no. D'aquesta manera es compensaria l'efecte d'un sistema electoral que afavoreix les demarcacions menys poblades.

Els defensors del recompte de vots diuen que és la fórmula més democràtica i que sembla més un referèndum. Els defensors del recompte d'escons consideren que si l'estat espanyol no ens ha deixat fer el referèndum no es pot exigir ara que comptem com si el féssim. I també que si Espanya ens ha obligat a fer-ho en forma d'eleccions, cal aplicar les regles de gestió del resultat pròpies d'unes eleccions. També hi ha una altra raó a favor del recompte d'escons, que és la viabilitat de govern de l'alternativa. O més ben dit, de la no-alternativa. Perquè com s'ho faran els partits unionistes per fer que el país segueixi el seu camí sense una majoria parlamentària? Qui gestionarà una situació en què hi hagi un 49% de vots a favor de la independència i un 40% d'escons en contra? Qui exercirà de majoria en una situació així?

A veure, si s'aconsegueix més del 50% dels vots, s'acaba el debat de cop. Aquest ha de ser l'objectiu. Però, tenint en compte que no ens han deixat fer un referèndum, ningú no té dret d'exigir-nos de comptar vots ni de dir-nos que amb majoria d'escons no n'hi ha prou. Per tant, si hem acabat fent el plebiscit en unes eleccions, amb tots els impediments que implica, cal que s'imposin les regles de joc d'unes eleccions. I això vol dir que la política i el futur del país es decideix per una majoria de diputats de la cambra que representa legítimament la sobirania del poble de Catalunya.


I si, per acabar d'afinar els beneficis que hem comentat, som capaços d'esperar a donar per bo el recompte a la primera sessió del nou parlament --fórmula Boix--, quan voti la declaració d'inici del procés d'independència, molt millor. Perquè pot ser que, així que quedi clar el suport majoritari que té la independència, alguna formació o, si més no, algun diputat no vulgui quedar fora del moment històric i haver d'explicar d'aquí a trenta anys als seus néts que aquell dia va prémer el botó del no.

Editorial