Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Oriol Izquierdo

23.02.2015

L'arbitrarietat en l'estat de dret

Fa uns dies que vaig sentir Montserrat Tura en una tertúlia, i em va agradar, com gairebé sempre: m'agrada el seu aplom i el seu tacte quan parla sense ambigüitats, sense por, de les qüestions més delicades. Però això no vol dir que hi estigui d'acord: aquest dia, en concret, li hauria rebatut la majoria dels arguments. N'agafo un d'exemple.


Els tertulians debatien sobre el contracte de Neymar. I treien conclusions del fet que el Barça hagi pagat a Hisenda els 13,5 milions d'euros que el jutge Ruz ha establert com a import d'impostos presumptament eludits. Tura, en concret, va afirmar que el pagament implicava assumpció de culpa. D'això del Barça i l'embolic amb el senyor Neymar pare no en sé res, ni ganes: potser han actuat de bona fe, potser s'han equivocat, potser s'han volgut passar de llestos, ara tant se val. A mi m'interessa que la conclusió de Montserrat Tura és genèricament errònia. M'explico.


Com suposo que tants i tants ciutadans, jo també he rebut algun requeriment d'Hisenda. I no tenien raó. La primera vegada presentar-hi un recurs i demostrar-ho em va costar més diners que no hauria pagat si simplement hagués acceptat la diferència que Hisenda m'exigia. Per això quan l'any següent l'error es va repetir, vaig decidir fer un paga que és gata, i llestos. Tot sovint, acceptar el requeriment i pagar no necessàriament vol dir assumir l'error o la falta que Hisenda t'atribueix, sinó, només, estalviar-te temps i diners.


Anem més enllà, a les qüestions de fons. Ens agrada dir que vivim en un estat de dret, i prou que en molts aspectes ho és. Però cal admetre que, en alguns altres, les situacions d'indefensió i aparent arbitrarietat sovintegen massa. Sobretot en les relacions amb tota mena d'instàncies de l'administració. De les administracions, totes, des de les de l'Estat fins a les dels municipis. I això deu ser per alguns vicis fundacionals.


N'és un que l'administració tracti els ciutadans com a sospitosos per defecte. Per exemple, Hisenda dóna per fet que li amagaràs ingressos. O els ajuntaments ja preveuen que quan intentes donar d'alta una activitat els enganyaràs (que declaris la meitat de les neveres, posem-hi). I si no ho fas se'n riuen i et tracten de poca-pena. Sense dissimular.


Un altre: l'autoreferencialitat i la sacralització dels procediments administratius. Aneu a fer una consulta i quan hàgiu explicat què us du a la finestreta corresponent us diran, amb menyspreu, ah, vostè vol fer un assabentat, o això és un 111, o un 347, o on es pensa que va sense el TC. I no vulguis saber què hi ha rere la identificació cabalística: això no es pregunta, vostè què es pensa, se sap. Reivindico el dret del ciutadà de peu pla a ignorar el nom en clau dels impresos amb què ensopegarà en l'estúpida dimensió administrativa de la seva pobra existència.


En dono fe: quan et trobes dins l'administració has de fer un veritable esforç per no oblidar que, si tot allò té cap sentit, és el servei al ciutadà. I no oblidar-te'n i recordar-ho a aquells funcionaris de vocació que més aviat se n'han anat descuidant segur que t'hi fa quedar bastant antipàtic. Doncs també és per aquestes coses que necessitem un estat de debò, propi: per a tenir, almenys, l'oportunitat de refundar l'administració i donar tot el sentit al concepte de servei públic. De manera que, aleshores sí, les afirmacions que va fer Montserrat Tura en aquella tertúlia siguin, totes, indiscutibles.

Editorial