Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Andreu Barnils

18.01.2015

El plaer de no pagar

L'altre dia el president Artur Mas va deixar anar en l'entrevista a TV3 una dada que em va fer saltar d'alegria. Diu Mas que en aquests moments la Generalitat deu el 50% del seu deute al govern espanyol. Quan vaig escoltar-ho vaig recordar instantàniament el gran proverbi nord-americà: 'Si deus cent mil dòlars al banc, el banc és el teu amo. Però si el que deus al banc són cent mil milions de dòlars, l'amo del banc ets tu.' En unes altres paraules: si deus poc, tens un problema; si deus molt, el problema, el tenen els altres. I el govern espanyol cada vegada més té un problema important amb el deute de la Generalitat catalana: cada vegada es va fent més gros, més gros, més gros. Algú deu patir.


No crec que sigui el cas del conseller d'Economia Andreu Mas-Colell. Jo crec que està ben panxo, el paio, i que la seva estratègia, i tant de bo li surti bé, consistirà a no pagar el deute. Tal qual ho crec. No pagar serà l'arma. Quan passi, veurem una tropa de liberals catalans secundant el conseller. 'No pagar el deute!', diran els nostres liberals i explicaran, amb raó, que el deute és injust i que el govern espanyol ens va deixar diners que ja eren nostres i que a sobre havíem de tornar els nostres diners... amb interès!


No pagar serà el crit dels mateixos homes que troben horrorós el que volen els grecs, els haitians, mig Àfrica, tota la PAH sencera i la gent amb criteri: els deutes, si són injustos, no es paguen. I punt. Demà voldran per a ells el que avui neguen als altres. Els pobres liberals catalans es trobaran defensant els criteris dels seus rivals ideològics. El problema que tindran, és clar, és que dispararan just a la línia de flotació de la seva ideologia: els deutes, diu el liberalisme, s'han de pagar. I punt. No sols ho diu l'economia, sinó la fe, la religió i la moral, que fa segles que ens han inculcat que no tornar els deutes és un pecat mortal. Ens fa vergonya. A tots ens fa vergonya no tornar un deute. I a la PAH expliquen que el primer que han de treballar és justament el sentiment de culpa de la gent. Els acaben d'estafar i encara se'n senten culpables.


Això, al Mas-Colell, no li passarà.


El concepte de deute, l'ha explicat com ningú l'antropòleg llibertari David Graeber en el seu excel·lent llibre 'The Debt' (resum). El recomano especialment a tots els liberals catalans ara que hauran de fer servir els seus arguments. (Per cert, al final de febrer, Graeber publicarà un altre llibre que parlarà de la burocràcia. Aquest, si de cas, el recomanarem als comunistes. En cas que ens agradi, és clar.)


El deute, el deute. Per mi és el gran tema d'aquesta crisi que fa tant que dura. Fa pocs dies vaig voler entendre una mica com havia funcionat això del deute per excel·lència: el deute grec. Els mesos vients el tornarem a tenir fins a la sopa, que hi ha eleccions. L'economista nord-americà Richard Wolff en parlava. En sóc assidu, d'aquest home, des que el vaig conèixer personalment. Marxista heterodox i nord-americà amb arrels europees (incloses catalanes), explicava a la ràdio que en el cas grec el tema del deute havia anat així: els bancs alemanys i francesos van deixar diners al govern grec; aquest va dir que no els podia tornar, per sorpresa d'uns quants, que no van veure que el govern, amb tota la cara, havia mentit sobre l'estat de les seves finances. Què van fer els bancs? Van aconseguir que la famosa troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i FMI) donés un crèdit al govern grec. El govern grec ni els va tocar, aquests diners, que van anar directament a pagar el deute amb els bancs privats. Solucionat? No és tan clar: ara ens trobem que el govern grec, en lloc de deure als bancs, deu els diners a la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i l'FMI. És a dir, ens deu els diners a nosaltres, perquè aquestes institucions viuen del diner públic.


La meva part, ja ho dic ara, no cal que me la tornin. Trobo increïble que els ciutadans grecs hagin de tornar diners als ciutadans europeus, quan resulta que aquest era un tema entre bancs i governs, i no entre ciutadans. Per entendre'ns: només faltaria que quan el govern català no pagui el deute, siguin els ciutadans espanyols els qui l'hagin de tornar.


Jo, si fos d'ells, passaria de pagar.

Editorial