Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Marta Rojals

13.01.2015

No ens feu fer el ridícul mai més

Endevina, endevinalla. Llegiu atentament aquestes proclames: 'ERC té tot el dret de decidir què vol fer i com es vol presentar en unes eleccions'; 'El consens és dir que sí al senyor Mas'; 'El senyor Mas no té ni l'autoritat moral ni el lideratge per a obligar les altres formacions polítiques a fer allò que vol'. Ara sí: qui ha emès aquestes declaracions? Compreu vocals: _L_C_ _ S_NCH_Z-C_M_CH_


No, Joan Herrera no té tantes lletres. I tampoc Quim Arrufat, que a sobre no té cap hac. Solució: són paraules de l'Alícia Sánchez-Camacho, sucant-hi pa. Un pa de pagès de quilo. De segon, ha demanat crispetes.


El guionista d'aquest serial s'ha passat amb la ratafia. Al capítol anterior, el PP, per atiar el foc, sortia a defensar ERC. ERC, al seu torn, anunciava als periodistes que acceptava una proposta de Mas, concretament una de concreta que no és de Mas. Mas saltava de la butaca, corria a buscar el mòbil i recriminava a Junqueras per SMS que què acord ni què acord. L'ACN rebia la filtració de l'SMS: un missatge de dos mil caràcters —deixa l'ampolla, guionista!— amb totes les lletres, perquè se n'assabentés tot Catalunya: mira què li he enviat, al carallot / mira què m'ha escrit, el molt cap de suro. Sánchez-Camacho, a l'altra banda de la pantalla, repetia de crispetes. I mentrestant, als despatxos, la persona de la neteja treia la pols d'una taula de reunions.


Si aquesta comèdia no és per qüestions personals, jo és que no entenc res. Que ens ho diguin, que diguin clar que s'han agafat tírria: l'Artur és un abusananos i a mi no em mana. L'Oriol anava de bleda però volia el poder. Artur, ets un fatxenda. Oriol, ets un 'caputlle'. Insulteu-vos, rebolqueu-vos en el fang, envieu-vos SMS, però a casa vostra. I a fora, prou mentides. Mentir és, per exemple, dir que hom està disposat a qualsevol cosa per assolir la independència com més aviat millor, i no estar-hi. Mentir és, per exemple, dir que la legitimitat d'unes plebiscitàries depèn d'una llista conjunta, quan no és així. Va, va, passeu cap a casa.


Els qui ens ho mirem impotents, primer ens pensàvem que eren exigències del guió. Els dirigents emplenaven auditoris per dir-hi la seua i els 'indepes' en fèiem broma a les xarxes socials: ha ha!, mira com s'adorm el Calçada; hi hi!, la Forcadell ha passat una mala nit. I després de cada conferència, potser sí que ens havia semblat que ja no s'escoltaven, sí que es veia que cadascú anava per la seva banda. Però bé, #araéslhora, mai no ha estat tant l'hora: ja s'entendran. Perquè el contrari d'entendre's no entrava en els nostres esquemes. I anaven passant els dies, cada matí enceníem la ràdio, i res, i res: allò que semblava una estratègia perquè a Madrid es confiessin—xxxt, ara toca l'alta política, xxxt, deixeu-los fer, ells se saben què—, s'ha demostrat que era, simplement i diàfana, una ineficiència real. I, mentrestant, el passat tornava a les nostres teles, Madrid tornava a treure ETA i ERC tornava a l'oposició.


Si ho mirem en perspectiva, cada vegada que han estat a punt de fer-nos creure que ho volien fer, cada vegada que ens ho posaven a tocar, ai que ho farem, ai que ja ho tenim, clec: una petita frustració. Bé, no passa res, un passet enrere per a agafar embranzida, som-hi una altra vegada. Avançàvem un pas més, i apa: una altra dosi de frustració. Però la població civil encara responia: va, amunt, ningú no ha dit que havia de ser fàcil: vols una V? Té una V. Vols una concentració improvisada? Té una concentració improvisada. Que plou? Doncs sortim amb el paraigua. Que fa calor? Doncs sortim a cridar unitat amb ulleres de sol.


Ara torna a tocar empènyer, i alerta que anem forts: ahir l'ANC va anunciar piulades massives, repics de cassoles i més concentracions, i al vespre ja responíem a Twitter i sortíem a la fresca a fer soroll. Sistemes cansats i repetits, que potser serviran perquè ens confortem els uns als altres a l'esfera virtual, perquè ens sentim de balcó a balcó, perquè ens tornem a veure les cares: som aquí, encara som aquí, malgrat tot. Ja us ho podeu figurar, benvolguts líders i liderables: Madrid tremola. Sabent tot això, no us fa vergonya? Doncs si teniu vergonya, no consentiu que l'unionisme, envalentit per la vostra incapacitat, es rigui de les nostres performances desesperades per a fer-vos reaccionar. Si us plau, no ens feu fer el ridícul aquesta vegada; amb el vostre ja n'hem tingut prou.

Editorial