Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Marta Rojals

16.12.2014

‘Seni’

Cada vegada que algú diu 'seni' per voler dir 'seny' ens explica unes quantes coses que donen per a un article. Si en descartem la ignorància, el fet de pronunciar 'seni' (o 'Companis') en un estat on tothom assegura tenir 'amigos catalanes' i estimar 'esta tierra española que es la catalana', demana perseverança. Perquè quan fa trenta anys, quaranta, cinquanta que vius a l'estat espanyol, saber com es pronuncia la 'ny' catalana és més fàcil que no saber-ho, tret que a) t'importi un rave, o b) visquis en una bombolla.


La bombolla. Jo hi crec, en aquesta bombolla. Comença a formar-se al final d'una conferència de premsa, d'unes declaracions carxoferes, d'una presentació cultural, amb una veu que diu: '¿Lo puede repetir en castellano?' L'interpel·lat, pel motiu que sigui, i avui no hi entrarem, es presta gratis a fer la feina de traductor per a uns mitjans que, pel motiu que sigui, i avui tampoc no hi entrarem, només els interessa emetre el tall 'en castellano'. Ara multipliquem-ho per generacions senceres de receptors del missatge i ja ho tenim: un efecte més que s'ha aconseguit sense que es noti 'el cuidado', perquè la pista reveladora, el '¿Lo puede repetir en ...?', només la sentim a Catalunya una mica abans de canviar de canal.


Per fer-nos una idea de la bombolla: si TV3 o Catalunya Ràdio, que com se sap són els únics mitjans a què tenim accés els catalans, ens passessin sempre els madrilenys o els andalusos parlant en klingon, seria normal de pensar que, a Madrid o a Andalusia, el castellà hi és una articulació excepcional i folklòrica, si no una invenció per tocar-nos els ous quan pugen amb nosaltres a l'ascensor. Conclusió: l'emmascarament sistemàtic de l'ús normal de l'idioma català és apologia de la ignorància en la mesura que oculta la realitat catalana a generacions successives de receptors.


Fem un salt a 'El Tema', que ara feia dies. De tant en tant surten enquestes destacant que el suport a la independència és aclaparadorament més ampli entre els catalanopensants que no pas entre els castellanopensants. La idea és atribuir a una causa identitària allò que seria conseqüència d'una discriminació: la bombolla, altra vegada. Qui no hagi patit en sa carn la xenofòbia lingüística, l'abús de tot un estat que et recorda cada dia com és de negligible la teua manera de dir —la teua veu!— s'ha estalviat un greuge essencial en tota aquesta història de la 'desafecció': un greuge que no es pot passar per alt tan fàcilment com es passa per alt una declaració en català en un informatiu o en un postpartit de lliga. Diguem que és més fàcil d'esdevenir 'indepe' per dignitat que per causes sobrevingudes. I qui en dubti, que en faci una enquesta.


Quan la discriminació ja ha fet tot el forat que podia fer, una hom es fixa en els detalls. I, com a detall, el fet de pronunciar 'seni' em sembla una manera refinada de menysteniment: és aquest paternalisme de qui 'et vol bé' i t'ho diu així, estil còmplice, perquè l'entenguis, però a la seua manera: tampoc no en fem un gra massa, de les concessions. I perquè els entenguis a la seua manera esgarrapen el teu petit idioma, en fan una boleta i l'utilitzen per cridar-te l'atenció: ei, pel teu bé, tingues 'seni', fes bondat: una doble, triple humiliació. A la meua època, 'seny' era la paraula amb que les àvies et prevenien perquè no et deixessis entabanar pel primer borinot que et regalava les orelles amb promeses vanes. Em sembla que no cal dir res més.

Editorial