Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Joan-Lluís Lluís

08.12.2014

No es pot tenir tot

Cada setmana que passa és més evident que l’autoanomenada tercera via ha mort. Ara bé, la desaparició d’una opció política no significa que els que n’eren partidaris s’arrenglin mecànicament amb una de les dues vies que queden. Podria ser, és clar, que durant un temps més o menys llarg s’ajuntessin al gruix d’aquells que els instituts de sondejos anomenen 'indecisos'. Però l’etiqueta 'indecís', per pràctica i fàcil que sigui de posar, amaga en realitat una gran varietat d’opcions, d’actituds i de reflexions. L’indecís tal com es reflecteix als sondejos d’opinió no és només la persona que no sap què decidir, també pot ser aquell qui es nega a decidir. I no tots els que es neguen a decidir treballen en realitat pel seu benefici exclusiu, amb cinisme i manca d’escrúpols (poseu aquí el nom de qui més us desplagui), alguns pensen sincerament que encara és possible ajuntar l’aigua i l’oli, i que aquesta barreja serà duradora i beneficiosa tant per l’aigua com per l’oli.


Aquesta convicció no resisteix a cap anàlisi racional i objectiva però, com bé sabem, no sempre guanya qui té més raó. Els prejudicis i les emocions són potents i poden ser determinants per decidir del resultat d’una elecció o d’un referèndum. I de què estem parlant quan parlem de prejudicis i emocions que treballarien en favor del 'status quo?' Podríem estar parlant de la permanència en ments adultes i responsables del refús de perdre res, de renunciar a res. Un sentiment propi de la infància però que a vegades es resisteix a desaparèixer. La tossuderia dels que defensen el bilingüisme oficial podria correspondre a aquest sentiment d’origen infantil. Tots els sociolingüistes del món saben que les societats plenament bilingües no existeixen. Existeixen individus amb competències lingüístiques com més variades millor, però en la història de la humanitat no sembla que hi hagi cap exemple de societat en què dues llengües haguessin conviscut harmoniosament amb el mateix nivell d’ús i de prestigi. Una de les llengües acaba devorant l’altra, de mica en mica o a queixalades. I sempre, sempre, la llengua que s’imposa és la llengua que té més demografia, a més d’un estat que l’empra amb exclusiva i d’un exèrcit que la defensa amb sabres esmolats o constitucions virils.


O sigui que crec que seria bo i útil que els que defensen amb bona fe la inclusió de Catalunya a Espanya meditessin això: algunes fidelitats són per essència incompatibles. Hi ha tries inevitables i, qualsevol sigui el resultat d’aquesta tria, té un preu que no podem refusar de pagar. És perfectament legítim, per exemple, pensar que Catalunya ha de romandre integrada a Espanya però cal acceptar que aquesta integració té un preu: l’agonia de la llengua catalana. Al contrari, qui pensa que un dels deures més importants de la societat catalana és de preservar i fer créixer l’ús de la llengua catalana ha d’acceptar una conclusió imperativa: Catalunya ha de separar-se d’Espanya. Cal escollir, i qui s’hi negui s’amaga aquesta dura però tossuda realitat: no es pot tenir tot. La tercera via no era només un miratge polític, era una impossibilitat. 

Editorial