Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Marta Rojals

02.12.2014

I un Ken amb panxa cervesera?

La setmana passada va ser el dia internacional contra la violència masclista, una causa que et sembla molt clara fins que et diuen que el terme violència engloba des de les pallisses, les violacions i els assassinats fins als anuncis de dietes amb models seques com bacallans o la pressió social perquè et tenyeixis els cabells o et calcis pròtesis als sostenidors. Són temps moderns, les paraules ja no signifiquen allò que diu el diccionari i suposo que, per estar al dia, si parlo de les nines Barbie les hauré de posar al mateix sac que les joguines bèl·liques, això si ho he entès bé.


Anem al cas: fa un parell d'anys, la web d'humor 'El Mundo Today' ens va fer riure amb el titular 'Mattel vendrà una Barbie amb varius' i, per culpa d'aquesta broma, a alguns ens ha costat una mica més de creure'ns la notícia del llançament d'una nina anti-Barbie dotada de proporcions naturals i complementada amb acne, estries, cel·lulitis, cicatrius i més marques de la vida en forma d'adhesius de posar i treure. No sabem quantes nenes —o nens— s'apuntaran a enganxar-li una granissada al front, però mentre rebin l'impacte dels anuncis de cremes amb pells 'photoshopades', els adhesius tenen més números de quedar-se a la capsa, no sé si s'entén.


Reivindicar la dona real és una batalla esgotadora perquè no s'acaba mai. Ara mateix, la nina 'realista' que diem, de nom Lammily, s'oposa a l'oxigenada Barbie amb una frondosa cabellera del color de la fusta noble, i, per més que he remenat la web, no li he sabut trobar el complement no menys realista d'un pèl corporal fosc i espès que hi fes joc. Perquè les dones i els hòmens podem tenir o no tenir acne, estries, cel·lulitis, pigues, tatuatges, cicatrius, blaus —sí, la Lammily també disposa de blaus i esgarrapades—, però el pèl d'aixelles, pubis i extremitats és present en tothom, en un grau o en un altre, malgrat les nines que representen dones normals i els seus dissenyadors que ho passen per alt.


Tanmateix, tampoc no m'imagino que triomfés gaire un Ken amb panxa, entrades i el cul pelut, més aviat perquè, a diferència de l'assortida Lammily, en els ninos de 'línia blava' la presència d'una cicatriu, una vena varicosa o una cintura més ampla no suscitarien cap debat ni titular. De fet, el cos clembuteròlic dels herois hipermusculats no es qüestiona amb la mateixa contundència que la cintura inviable de la nina Barbie i els seus pits simbòlics i agravitacionals. Dit de passada, no vull pensar el sarau galàctic que es muntaria si es parlés de comercialitzar una Barbie equipada amb un bazuca com el dels seus col·legues de plàstic, encara que l'arma fos pintada de rosa xiclet.


Però bé, al final jugar va de jugar, i aquests detalls importen més als progenitors que, si els burxes gaire, et diran que de petits es divertien tant amb una capsa de sabates que figurava una banyera o un camió de bombers. El problema de debò arriba quan la imaginació s'acaba, quan cauen les ales de les esquenes, quan callen per sempre els amics invisibles i els ninos i nines esdevenen un mateix, despullat, tou, pelut, panxut, davant del mirall deformat dels mitjans audiovisuals. El problema arriba quan les nenes deixen de jugar amb nines i es troben amb la pressió d'haver de ser elles, les nines, per a ser acceptades en el joc dels altres. Però d'això ja en parlarem un altre dia.

Editorial