Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Xavi Sarrià

31.10.2014

Ni muts ni a la gàbia

Sis-cents habitatges d'alt nivell, dues-centes unifamiliars, dos gratacels, un hotel de quatre estrelles, el centre comercial més gran del nord de la ciutat, equipaments de gestió privada i els habituals pisos de protecció oficials d'aquells que es fan per a dissimular el 'pelotazo'. Tot això en una muntanya als límits d'un parc natural. A Cullera? A Orpesa? A Benidorm? No, a Esplugues de Llobregat. A tocar de Barcelona.

Moltes vegades al Principat es mira amb cert paternalisme tot això que ha passat al País Valencià —i a les Illes Balears— aquests darrers anys. I no ho dic per la colla que ens ha governat. Ho dic pel típics comentaris condescendents que t'has d'empassar, de l'estil 'aquests valencians…' o 'això aquí no passa'. Doncs el pla Caufec, com tants altres del Principat, es basava en el mateix model de la rajola i els diners bruts i fàcils. Un projecte aprovat l'any 1991 i refet l'any 1993 que pretenia —i encara pretén— destruir bona part de la porta meridional del parc de Collserola amb el beneplàcit de les administracions. Per sort, el Caufec va topar amb l'oposició d'aquells que es dediquen a vetlar pels interessos col·lectius: el veïnat armat amb megàfons i fulls de signatures. Un veïnat que va poder aturar el projecte durant vint anys.

Avui les conseqüències d'aquesta política a tots els Països Catalans van molt més enllà d'un territori trinxat. I qui es fa càrrec d'aquest panorama? Són jutjats els impulsors d'un model que ens ha dut al desastre ambiental, social i econòmic? No. Es jutja gent com els veïns d'Esplugues que van participar en una manifestació l'any 2007. Veïns que s'encaren a una pena conjunta de vint-i-set anys de presó i milers d'euros de multa. Veïns que foren triats a dit al final de la manifestació i que compten amb el suport de l'entramat social i cultural d'Esplugues. Testimoniant en contra, una nissaga empresarial imputada pel cas Can Domenge de Mallorca, en què fou condemnada Maria Antònia Munar, i on també es pretenien construir sis-cents habitatges de luxe.

Tot això m'ha fet recordar les lluites que he viscut de prop a València. La batalla en defensa de l'Horta. Les persones encadenades a les excavadores. La gent plantada davant les cases del Cabanyal. La resistència a les alqueries de la Punta. Però també tantes i tantes mobilitzacions per tot el territori en què s'ha sacrificat tant. Algunes vegades es pogueren aturar les agressions. Algunes altres no. I a voltes les va aturar la seua crisi. Ara bé, sempre hi va quedar la petjada dels qui no restaren muts ni van tenir por de la gàbia. La lliçó d'escollir entre la submissió i la desobediència. Un aprenentatge que ens hauria de servir per a enfrontar els temps que corren. I per a bastir el nou país que volem.

Editorial