Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Xavi Sarrià

17.10.2014

#18OsetgealCIE

Empresonats en un no-espai, en una terra de ningú, en uns llimbs administratius en què els drets elementals són violats dia sí dia també. Aquesta és la política de l'estat per als invisibles que conviuen amb nosaltres. Els ningú. Els fills de ningú. Els amos de res. Fotuts. Refotuts. Que no tenen nom, sinó número. Que no figuren en la història universal, sinó en la crònica roja de la premsa local.


Ho escrivia Galeano fa molts anys. I els invisibles continuen partint de continents invisibles. O, més ben dit, de continents espoliats, fragmentats i arruïnats pels qui ara es protegeixen amb sofisticades tanques. Rostres que ho van arriscar tot per alimentar els seus. Mirades fulminades per una travessia infrahumana. Camins, claustrofòbia, màfies, deserts, camions, esperes, amuntegament, xantatges, fam, barcasses, set, desesperació i mort. Els supervivents, proven sort entre l'escala de discriminacions de casa nostra. I molts se'n surten. Però molts altres acaben en presons 'alegals' construïdes en polígons industrials.


Centre d'Internament d'Estrangers, es pot llegir al cartell. I les torres de vigilància amaguen maltractaments, agressions i vexacions. I dins el pou d'opacitat queden persones que ni tan sols tenen família perquè la família no en té notícies. Persones com tu i com jo que només compten amb persones com tu i com jo. Persones que sense conèixer-se intenten de trencar els murs que les separen. Com les que assetjaran demà dissabte el CIE de Barcelona. És l'única esperança que els queda. És l'única esperança que ens queda.

Editorial