Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Andreu Barnils

20.07.2014

20 de juliol, dia de victòria

Avui és 20 de juliol, dia de victòria. Si el 18-J de 1939 Franco va guanyar la guerra, el 20-J de 1936 nosaltres vam guanyar una batalla. Després de tres dies de lluita, 18, 19 i 20 de juliol, finalment es va donar per bona la victòria. I aquesta victòria del 20 de juliol il·lumina com poques una llacuna que tenim. De la guerra dels Tres Anys (1936-1939) en sabem els vencedors, en sabem els perdedors, però no en sabem els lluitadors. D'aquests, no en sabem ni el nom.


Totes les guerres han tingut els seus líders de despatx. De Churchill a Bush passant per Franklin Delano Roosevelt. Però també cada guerra ha tingut també els seus homes de combat. Dels herois britànics de la RAF passant pels general Patton o Schwarzkopf. Nosaltres tenim líders de despatx, com Companys. Però qui és el nostre Pathon, qui el nostre general Scharzwop ? No s'estudien, no se'n parla. No en sabem els noms. Com si no valgués la pena recordar-los. Com a molt, els militars catalans Frederic Escofet, de Barcelona, Pérez Farràs, de Lleida, o els germans menorquins Guarner que van ser claus per a sufocar la revolta franquista. Però per cada 100 persones que et sàpiguen dir Companys, 10 et sabran dir Escofet.


De la guerra en tenim la imatge del guanyador Franco i del soldat caigut de Capa, el valencià Taino, imatge per excel·lència del soldat caigut. Però els lluitadors ens han desaparegut. Aquí sembla que no hi hagi hagut mai un menorquí com Joan Perelló Cintes, conegut per Liberto Callejas, el periodista menorquí que de tant pobre dormia als cementiris, ni Joan Garcia Oliver, català de Reus, fundador de l'Escola de Guerra ni el valencià Màxim Gorki. Per parlar de tres homes que van lluitar al carrer un 20 de Juliol d'avui fa exactament 78 anys. Molts d'ells van lluitar el 20 de Juliol del 1936 i ja ho havien fet vint anys abans, durant el 1917 o el 1919. Homes que portaven vint anys lluitant i que la única etiqueta que tenen és la de perdedors. Queden tots ells colgats sota el mite dels guanyadors de la guerra, i el mite dels perdedors de la guerra. Això és com si, suposem, perdem això de la independència i el resum és que Rajoy va guanyar Mas. Un guanyador i un perdedor. I ningú parlés de les 500 consultes per la independència, la Via Catalana, o els milers de voluntaris de l'ANC. Com si no haguessin passat mai. No s'entendria res res. Que és el que ens passa a la majoria de catalans. La guerra s'entén poc perquè s'explica només a través dels guanyadors i els perdedors, però ningú parla dels lluitadors.

Editorial