Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Joan-Lluís Lluís

07.07.2014

Els rumors que ens poden matar

El 2003, un antic batlle de Tolosa, Dominique Baudis, va trobar-se involucrat en un afer de difamació d'una envergadura sense precedents a França. Primer van ser rumors sobre els seus costums sexuals: durant uns mesos qualsevol habitant de Tolosa semblava capaç d'explicar els hàbits íntims del seu antic batlle. Aviat els rumors van ser engruixits per cartes anònimes enviades a la premsa, a responsables polítics i a jutges, que anaven molt més lluny: l'acusaven de ser involucrat en una xarxa de proxenetisme, d'haver participat en violacions i fins i tot en crims de sang en companyia d'un assassí en sèrie detingut uns anys abans. Dues prostitutes que, més tard, van ser condemnades per difamació, van afirmar haver testimoniat tot allò que propagaven les cartes anònimes. Les investigacions policíaques van demostrar que res no era veritat. Ara, oficialment mai no s'ha revelat qui havia estat en l'origen d'aquesta campanya que tenia per objectiu l'anihilació d'un home. 


Els rumors poden matar. I els rumors, sovint, són de font indetectable, sobretot quan són propagats per persones que tenen per ofici la intoxicació de l'opinió pública. En el cas de Baudis, el més raonable seria de pensar a una font local, amb mitjans econòmics i logístics notables però limitats. Què hauria passat si, en lloc de tenir un origen local, aquests rumors els haguessin propagats els serveis secrets d'un estat, amb pressupost gairebé il·limitat? Què podrien fer, per exemple, per embrutir definitivament la reputació, l'honor i la credibilitat de polítics que treballen per la independència del seu país? En vam tenir un primer tast detestable amb les falses notícies d'El Mundo sobre imaginaris comptes a Suïssa d'Artur Mas i Jordi Pujol. 


En el cas de Catalunya, no hi ha cap dubte que els propagadors de rumors i informacions fabricades --siguin agents dels serveis secrets espanyols, directors de diaris, estrategs de partits unionistes--, compten, per escampar les seves mentides, amb la inestimable ajuda d'un col·lectiu molt potent: tots nosaltres. 


Sí, massa sovint qualsevol afirmació portada per un titular espectacular i un foto d'arxiu és acceptada per endavant com a real i, per tant, repetida i escampada. Si el diari ho diu, deu ser veritat. Si la televisió ho diu, deu ser veritat. Si internet ho diu, deu ser veritat. Ens manquen sovint eines de discriminació de les notícies, eines que puguin garbellar allò que és segur, allò que és probable, allò que és possible i allò que és calumniós. És clar que ningú no és del tot immune a la temptació de voler creure el pitjor, perquè el pitjor, a vegades, és més confortable que la il·lusió, quan la il·lusió és incerta i demana feina i valentia. Per això és profundament humà d'acceptar a priori qualsevol mala notícia com a verídica, però també és profundament nefast per a la causa de Catalunya. Quan, a les xarxes socials, compartim rumors, informacions esbiaixades o falses notícies, ens intoxiquem els uns als altres i, fent això, ens convertim en agents de propaganda de l'espanyolisme. N'han vingut i en vindran molts més sobre totes i cadascuna de les cares més visibles de l'independentisme, que seran insultats, emporcats, difamats, acusats de les pitjors malifetes. En aquest moment històric tan apassionant però també tan arriscat que viu Catalunya, res no hauria de ser acceptat com a cert fins que no fos degudament demostrat en un tribunal. Mentrestant, dediquem-nos més aviat a fer més forta la ineluctabilitat de la independència.  

Editorial