Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Marta Rojals

01.07.2014

Punt 10: no violis

A través de l'escriptora Sònia Moll he anat a parar a una pàgina del Ministerio del Interior, Gobierno de España, que diu així: 'Prevención de la violación'. Ho escric en castellà perquè, tant si cliques el primer 'Benvinguts' com el segon 'Benvinguts', el text només et prevé en castellà. De manera que, per a les víctimes potencials... de la immersió, en faré un resum en dialecte:


–A la nit, evita carrers solitaris, parcs, descampats, parades d'autobús buides.


–Al cotxe, mira-hi a dins, a fora i al voltant. Als autobusos nocturns, seu a prop del conductor si són mig buits. A l'ascensor, no hi entris amb ningú estrany.


–Si vius sola, no posis el nom de pila a la bústia. Al vespre, tanca les cortines, o fes veure que vius amb algú: encén els llums de dues habitacions o més.


I aquí un de tan pràctic que el tradueixo literalment:


–En alguns altres països hom utilitza xiulets per fer fugir el delinqüent. Considera d'adquirir-ne un.


Pel que sé, aquestes recomanacions són estàndard, de copia-enganxa; no és que el Ministerio se'ns hagi inspirat de cop. I són tan estàndard que hi ha un decàleg d'una campanya escocesa que els capgira amb consells com ara aquest: 'Porta un xiulet!: si et sembla que pots violar “per accident”, toca'l per avisar del perill.' L'originalitat d'aquest decàleg és que trasllada la responsabilitat de la víctima a l'agressor, ves quines coses. El podem resumir ràpidament: no vol dir NO; no assaltis les dones de nit, ni al cotxe, ni a casa, ni al carrer, ni mentre dormen, ni mentre estan inconscients. Si creus que no podràs evitar-ho, fes-te acompanyar per algú que et pari els peus. I el resum del resum seria l'advertiment del punt 10: no violis.


Heus aquí dues maneres d'enfocar la prevenció. El copia-enganxa del Ministerio, pura formalitat de fotocòpia, i la segona, la que fa pensar. A efectes violatoris, segurament és tan poc útil l'una com l'altra: és tan inútil d'adreçar-se a un violador perquè es controli o es faci controlar la bragueta, com de recordar els consells de l'àvia a les xiquetes, els que hem sentit totes des d'abans d'aprendre que ser dona també seria portar SEMPRE aquesta POR, la que feia mossegar els llençols als nostres pares fins que no sentien la porta de casa: vigila, no facis, no miris, no diguis, no insinuïs. Però, per què? Perquè sí, ne-na. Perquè ets estatísticament violable, perquè tens pits i tens cul i cames i camines sola i agafes l'autobús de nits i transites per carrers buits i tens el nom de pila a la bústia i no tanques les cortines i compra't un xiulet.


Als ens violables, i avui només parlo de dones, no cal que ens previnguin de res: ja portem els decàlegs a l'ADN. Si algú deixa de violar-nos perquè hàgim decidit de no passar per un parc solitari --no per la prevenció que explica una vella fotocòpia, no, sinó per la POR preventiva, animal, ancestral--, això no farà menys violador el violador que ho serà amb una altra. I TAMPOC no serà responsabilitat d'ella, ni de cap altra víctima que hagi triat l'itinerari que li donava la real gana per anar on li plagués a l'hora que li sortia dels sants ovaris. En aquest aspecte, el decàleg que mai no llegirà el violador sí que té una utilitat fonamental: la de capgirar inèrcies forçant un canvi de perspectiva. La nit, el descampat, la foscor, no són l'amenaça. Perpetuar velles inèrcies, potser sí.

Editorial