Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Andreu Barnils

29.06.2014

El preciós Sí-Sí d'Ada Colau

Ada Colau, a favor de la independència. Poca broma. Aquestes són les seves paraules: 'No he estat mai independentista, però el 9-N em plantejo de votar sí-sí, perquè veiem una oportunitat democràtica de fer un procés destituent d'aquest règim que denunciem, i de començar realment a decidir les regles del joc entre tots'. Crec de tot cor que aquest pot ser un punt d'inflexió definitiu de cara a la independència. El vot d'Ada Colau arrossega desenes de milers de votants cap al sísí. Això és així. És la persona ideal pel públic indecís: un dels seus que ha fet el pas. Encara que només fos per això, moltes gràcies Ada Colau !


Però és que no només és per això.


També és el desconcert general que ha provocat. Un espectacle digne de veure que agrairé durant molts anys. Aquí molts han quedat atrapats en un fora de joc descomunal i generalitzat. Com diria Xavier Rubert de Ventós, ara que n'havíem après a dir 'penícules' n'hem de dir 'flims'? Aquí hi ha gent que no entén com una revolucionària pot estar a favor de la independència. No eren pals a les rodes del procés, aquests dels contenidors? Murcianos de la FAI, jóvenes bárbaros de Lerroux, italians a la frontera. Quins articles no s'han escrit, mare de Déu, sobre Can Vies, la Pah, Podemos i el món anticapitalista en general. I ara, amb el Sí-Sí de Colau, què en fareu de tot això? Ja teniu lloc a la vostra paperera? Com us ho expliqueu, tot plegat? Us lliguen les vostres teories i el seu Sí-Sí ? Als hiperventilats independentistes us passa ara amb Ada Colau el mateix que Joan Herrera: no sabeu on mirar. No sabeu què pensar.


Ai l'Herrera, l'home dels problemes reals de la ciutadania, es troba que Ada Colau diu que un Sí-Sí els podria solucionar. En fi, podem veure de tot, fins i tot ICV demanant el vot per una llista encapçalada per una partidària del Sí-Sí. Els hiperventilats nostrats estan igual de descol.locats. Encara no s'han refet de l'ensurt de Raimon que es troben amb el Sí-Sí de Colau.El món al revés. No deuen entendre res. 


Aquí la pregunta no és perquè Ada Colau ha donat el sí-sí. La pregunta és perquè se'n dubtava. I se'n dubtava molt. Se'n dubtava perquè moltíssima gent creu que els revolucionaris fan nosa en el camí de la independència. I al revés. Que els independentistes fan nosa a la revolució. Uns i altres no entenen que Ada Colau i SíSí puguin anar junts perquè veuen nacionalisme i revolució com a rivals. I això pot ser veritat, però també pot ser mentida. Una gran mentida. Així, a la Guerra de la Independència Americana també se la coneix com la guerra de la Revolució. Són sinònims. Gandhi va ser un revolucionari i un independentista a la vegada. Che Guevara va teoritzar sobre la sobirania. L'anarquista Garcia Oliver va ajudar l'independentista Francesc Macià. Nacionalisme i revolució han tingut grans espais de confluència, també a casa nostra, i el Sí-Sí d'Ada Colau entronca amb aquesta llarga tradició.


L'important, almenys per mi, és que el Sí-Sí d'Ada Colau ajuda a l'entesa i la col·laboració entre la gent que no només vol una terra lliure. També vol lliures les persones que hi viuen. El Sí-Sí té vots entre els partidaris de la terra lliure, els del mercat lliure i el de les persones lliures (Per això som tants i tan diferents). De fet, les CUP també són això. Fa molts anys que són això. I per això, i aquí més val ser honest amb el lector, jo desitjo que les CUP s'entenguin amb Guanyem. Es pot dir? Diria que ho he arribat a somiar i tot: Ada Colau de número 1 i David Fernàndez de número 2. Això els fa por. Tota la resta, no. Humilment és com ho veig. O somnio, que ja no sé, fins i tot amb gent d'ICV i EUiA en una llista amb portaveus que són Sí-Sí. 


Per últim, crec que el Sí Sí d'Ada Colau és preciós perquè confirma una llista personal: artistes que no en tenen ni puta idea. La llista només és útil si hi poses artistes que admires. En el meu cas, Céline, Josep Pla, Clint Eastwood i Joan Sales. Sales, l'enorme escriptor, que es veu que deia que els revolucionaris eren enemics de Catalunya. 


Sí-Sí, Sales, Sí-Sí. I els revolucionaris americans, ho eren d'Amèrica. Per això els van dur a la independència. 




 

Editorial