Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Marta Rojals

17.06.2014

'N'hi ha que haver-hi' més hores de castellà

Som a la Universitat Politècnica de Catalunya, on tres alumnes d'arquitectura es disposen a fer el primer treball en grup. Es coneixen poc, i quan una demana de fer-lo en castellà (perquè el català parlat, 'vale', però escrit li costa), les altres dues es posen l'uniforme de servei públic sense protestar gaire: se senten competents, i ho són, per a redactar-lo en l'idioma del Ministerio de Fomento, i és així com escriuran 'alcorque' on haurien posat 'escocell' i 'vierteaguas' on haurien escrit 'escopidor'. I tot perquè la companya que vol prescindir d'aprendre què és un escocell o un escopidor no passi ànsia. D'això fa vint anys, i en podríem treure moltes i tristes conclusions. Vosaltres mateixos.


Aquestes tres alumnes havien estat educades en la immersió i es catalanoparlaven mútuament, cadascuna amb la seua variant: 'upper-diagonal', central i nord-occidental. Una venia de l'ensenyament privat barceloní, i dues del públic de comarques. D'aquestes dues, una ha esdevingut professora d'alumnes que també vénen de la immersió i no gosa restar-los punts si fan faltes perquè els quedaria la nota negativa. L'última de l'anècdota és servidora, que ara mateix es disposa a recuperar una notícia antiga que encara no ha pogut oblidar: fa un any, la meitat dels alumnes de magisteri de la Universitat de Lleida havien suspès el català per 'excés de faltes d'ortografia'. La segona part seria que, a aquests futurs mestres, els en deixen fer, no com a nosaltres quan anàvem a l'institut. Continuem: sobre això, una docent de la Facultat de Formació del Professorat de la UB admetia al 3/24 que si ells no fossin flexibles amb els criteris lingüístics 'el 60% dels alumnes o potser el 80% podrien suspendre'. Paraules d'una docent de docents.


Tot això passa en un país on els mitjans de comunicació lloguen parladors que diuen 'improvitzar', 'decepcionar' i 'pujar i baixar impostos' i que després fan de professors universitaris. Mitjans que troben normal de convidar opinaires que diuen que 'n'hi ha que haver-hi' més classes en castellà perquè és el 'reflexe llingüístic' de la societat, i que els admeten lliçons i diagnòstics sobre la salut del català. Si aquesta tolerància no és la flexibilitat que dèiem al paràgraf anterior, jo no sé què és. Només hi ha una situació lingüística en què els catalans no som flexibles: a l'hora d'acceptar que hàgim dit o escrit una cosa malament. Com vam apuntar en un article semblant, el nostre país deu ser l'únic del món on l'excel·lència lingüística és penalitzada, si no ridiculitzada.


Tot plegat ve a tomb de la cançó que la consellera Rigau dedica sistemàticament als deliris de les 'cinc famílies', militants, per cert, de partits catalanòfobs. Aquestes que consideren els seus fills com una mena d'incapaços mentals i culpen el sistema educatiu de la incapacitat que els atribueixen. La cançó diu que la immersió garanteix que tots els alumnes acabin l'ensenyament obligatori amb igualtat de competències en la llengua pròpia i en l'altra, la que 'nunca fue lengua de imposición'. I servidora, que encara no ha aconseguit lliurar cap article net de faltes i incorreccions, pensa que ja ens agradaria que fos veritat. Tret que, novament, també siguem flexibles amb el significat de 'competència', i, per extensió, amb el de 'llengua pròpia' i llengua 'que mai no fou d'imposició'.

Editorial