Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Joan-Lluís Lluís

09.06.2014

Vint-i-vuit quilòmetres per una profecia

En els darrers dies he rebut una gran quantitat de missatges referents al fet que al novembre passat vaig escriure, en un article a Presència, que Juan Carlos abdicaria abans de l’estiu. Tot i haver-me plantejat obrir una oficina de tipus Mag Lluís - Endevinacions & Profecies, he d’explicar aquí que els meus dots de nigromant són, ai las, inexistents. Tot em ve de la gràcia o de la desgràcia de viure a vint-i-vuit quilòmetres de vosaltres, oh catalans del Principat de Catalunya. Aquests vint-i-vuit quilòmetres que he de recórrer per passar l’estúpida frontera m’atorguen no el do de clarividència sinó l’oportunitat d’observar Catalunya amb una mica de distància. Una distància molt relativa atès que a efectes intel·lectuals, emocionals i polítics crec poder afirmar que visc al Principat, però una distància concreta, real, com aquell qui, des d’un pujol modest, pot veure millor la plana. És, crec, l’únic avantatge que dóna la condició de ciutadà francès a qui voldria tenir passaport català. Per això, i només per això, tenia clar des de feia mesos que el rei d’Espanya abdicaria abans de l’Onze de Setembre; i més precisament al juny, ja que no podia fer-ho ni abans de les eleccions europees ni durant l’estiu. Tot per afeblir el procés d’independència amb l’intent de recrear un lligam emocional entre Catalunya i Espanya.

Vaig copsar per primera vegada aquesta capacitat a albirar alguna realitat amb una mica d’antelació el 2012, en els mesos precedents la manifestació de la Diada. En converses al llarg de l’any amb independentistes d’ideologies diverses vaig adonar-me que ells mateixos, a vegades, no havien pres consciència del seu grau exacte de ruptura amb Espanya. Que n’eren molt més lluny del que sospitaven. Que, de fet, ja no vivien a Espanya. Recordo molt bé la cara d’estranyesa i, al cap d’uns segons de reflexió, d’intensa satisfacció d’algunes persones quan els deia: “Però, t’adones que, mentalment, ja no vius a Espanya? Que ja n’ets fora?” Era, de debò, molt bonic, testimoniar aquesta mena de revelació. Bonic i engrescador atès que la independència veritable comença en les ments de les persones, des d’on es pot fer inexpugnable.

Aquesta evolució intel·lectual, mental i emocional es pot notar, també, en la manera de parlar. Fa no gaires anys no era infreqüent sentir algun independentista una mica distret dir, per exemple, en converses informals: “Sí, perquè aquí, a Espanya...” Avui es fa molt més difícil sentir aquest inici de frase, simplement perquè molts dels que podien dir-la de manera mecànica ara han integrat que ja no correspondria a la seva realitat. Espanya ja no és aquí, Espanya és allà.

És clar, molta gent em demana, ara, que faci alguna altra predicció. I malauradament no sabria fer-ne cap, però si una mena d’advertència: des del pujolet on m’estic, des dels vint-i-vuit quilòmetres que em separen de vosaltres, oh Catalans del Principat de Catalunya, em sembla de primeríssima importància que s’acceleri el descens de lectors i, per tant, d’influència, de la premsa unionista i molt particularment de La Vanguardia. Intentaré parlar-ne més detalladament en una altra ocasió.

Editorial