Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Andreu Barnils

08.06.2014

Rubí, independentista

Divendres vaig assistir, amb 500 persones més, a un acte de l'Assamblea Nacional Catalana al teatre La Sala, de Rubí. D'uns 75.000 habitants, Rubí és una de les ciutats del cinturó roig de Barcelona i fins fa poc era territori unionista. Tot un bastió. Un espectacular 65% del vot van arreplegar els partits unionistes (PSC, PP, C's, UpyD) a les europees del 2009. Ara han baixat fins a 41%. Un patapam còsmic de 24 punts. En canvi els sobiranistes (ERC, ICV, CiU) sumaven a Rubí un trist 27% i ara han pujat fins el 42%. Per increïble que sembli, a Rubí es col.loquen, per poquet, en primer lloc. Si a sobre hi sumem, com faig convençut, el 6% de Podemos, la xifra s'enfila fins el 49%. Espectacular. Aquest divendres vaig poder veure en viu i en directe un bastió de l'unionisme molt tocat.


Per sorpresa de la pròpia organització, la sala es va omplir del tot. Estaven exultants. Vaig notar-hi una presència de dones molt alta, força gent jove, i una potent organització local. Presidida per una dona, la Marisa, vaig veure que tenien detalls cuidats fins la obsessió. Els membres de l'ANC local, per exemple, tenien l'encàrrec de portar tots ells un indecís a l'acte. A l'escenari no hi havia estelada 'per no espantar-los d'entrada', i els ponents eren Pepe Ruiz, un català de Granada, Carme Forcadell, catalana de Xerta, i Saoka Kingolo, català del Congo.


Carme Forcadell va fer el discurs dreta i sense llegir, com sempre segura d'ella mateixa. Un dels moments més aplaudits del seu discurs va ser aquest: 'A mi m'agradaria adreçar-me a les persones que, com el Pepe i el Saoka, han arribat més tard a Catalunya. Als anys 50,60,70. Vull dir-los que si podem aconseguir la independència serà gràcies a ells. Especialment gràcies a ells perquè els catalans de pedigree, com diu el Saoka, no som prou. I perquè hi ha molts catalans de pedigree, amb molts cognoms que sabeu, que lluiten contra la independència de Catalunya. Estan en contra! (…)' Aquí una mica més i el públic s'aixeca dempeus.


Pepe Ruiz, líder veïnal de Terrassa, avi amb cabells blancs, es fa dir catalán de Granada, i va deixar anar un discurs de vint minuts suau i gastant un preciós català amb accent andalús: ' A Terrassa vam fer un acte en una Plaça que li diem la Plaça Roja. Jo em vaig manifestar a favor del dret de decidir i de la independència i quan vaig baixar hi havia una veïna del barri, que em coneixia. I dice, vaya andaluz que reniega de sus origenes. I això em va fer pena. No per mi. Sinó per ella'. El seu discurs, de vint minuts, va emocionar. Tant, que en el torn del públic, un altre home vell el va interpel.lar: 'Jo vull dir al compañero Pepe, que crec que ell sap qui sóc. Jo sóc el Joan Martínez. He estat 25 vegades a la presó. He sigut torturat brutalment per la Brigada Político Social de Terrassa. I vull dir que encara avui n'hi ha molts en contra de la immigració. I s'està fent campanya contra la immigració. Nosaltres hem de fer campanya també contra això!' Tots dos s'abraçaven molt fort al final de l'acte.


A mi em va agradar molt un entusiasta que es va limitar a dir això: 'El dia que vaig convèncer la meva dona perquè és casés amb mi, vaig dir, paio, pots convèncer tothom! Ha ha! Endavant! Continueu amb el que feu. Convencent. Jo faig igual. I si volen reformar la Constitució, que ho facin, que és la seva. Nosaltres, primer la independència !' I vinga aplaudiments i alegries en un bastió unionista que ja no ho és. Digne de veure i d'escoltar. A mi només em va faltar comptar fins a cinc minuts de rellotge durant els quals Carme Forcadell es feia fotografies amb els seus fans al final de l'acte per acabar de veure visions. 'No sé què t'estranyes', em van dir. 'A cada acte li passa igual'.    


Editorial