Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Marta Rojals

03.06.2014

L'últim dia que vam fer d’Espanya

Aquí ja ens trobàvem en la fase Can Vies. Vull dir que els republicans mentals ja érem ficats en el ball de bufetades --metafòriques i literals-- més seriós des de l'inici del ProcésTM, amb l'espiral del 'ha començat ell' remuntant-se fins a l'infinit. Vull dir, també, que ja érem en l'assaig general de què pot passar quan dos no es barallen si un no vol, i surt un tercer que sí que vol. I, de sobte, ep: Espanya ens fa un truc. 


A casa ja ni hi pensàvem, en el rei. Donàvem per fet que, en poc més d'un any, les seues escopetes nacionals i les seues amants internacionals deixarien de tenir casella obligada en la nostra declaració de renda. Donàvem per feta la decadència, la seua i la dels seus coetanis còmplices de tot el món. Que lluny que ens quedava, aquella Espanya, la del president que valorava els resultats de la Champions abans que no els de les eleccions. I, tot d'una, arriba la jugada: 'Maria, canviaré, i ara va de debò: m'he comprat un cotxe nou amb el pla Renove.' 


De manera que ha arribat l'hora: l'hereu a qui vam pagar els estudis de rei ha de ser amortitzat. Torno a pensar en el ProcésTM, en el suport que necessitarem de fora, i en el jove rei nou i els seus col·legues estrangers també joves i influents, que potser li deuran favors de quan estudiaven, de quan sortien de gresca, de quan feien el soldat, avui per mi, demà per tu. Penso també en el vell, en quin tant per cent de poder devia als números d'una agenda atrotinada. I el cotxe nou d'Espanya, per on el voldran fer rodar? Que estrany, pensar una altra vegada en vehicles que teníem tan aparcats. I que antic, tot plegat. Ja planyo els articulistes seriosos que ens ho hagin d'explicar.


Deia al principi que aquí ja érem lluny, fotent-nos bufetades, metafòriques i literals. Doncs ahir vam fer una treva singular: diria que a les places del país, molts hi vam figurar com a espanyols per última vegada. Que se m'entengui: a Barcelona, per exemple, la plaça de Catalunya era un aiguabarreig de republicans abanderats de totes les causes i colors: la causa espanyola, també. Per fer-nos una idea de la concentració, una convocatòria feta amb poques hores de marge va arribar a la talla 12-O, que és la mida que fa la hispanitat a la capital catalana, el dia que la podem mesurar. 


Doncs allà érem tots, com a Sevilla, com a Lugo, com a Sol, com el 15-M. Cridant una mica perquè algú cridava, però tampoc no gaire. Rient una mica d'estar en companyia, però tampoc no tant. Mirant una mica els ulls de la gent, però sense trobar-hi aquella cosa que tu i jo sabem. En una seixantena de ciutats de l'estat, milers de manifestants demanaven 'volem decidir', 'referèndum ja', per primera vegada. Que lluny, però que lluny que ens sonava una reivindicació semblant, en el calendari i en el mapa. Els 'indepes', acostumats a les multituds aclaparadores i a la il·lusió radiant, ahir ens vam concentrar en una plaça com una altra, de colors antics, crepuscular i apagada. Això, l'últim dia que vam fer d'Espanya. 

Editorial