Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Pere Cardús

15.05.2014

Molt soroll per no res

La política és teatre? No ho crec pas. Almenys, no tota la política. Però el cas és que aquest serà el segon article consecutiu inspirat en una obra de teatre clàssica. Si la setmana passada parlàvem del Godot de Beckett per tractar de la tercera via i de l'escepticisme d'en Raimon, ara ens servirem de Shakespeare per parlar del 'cas Crispació' --potser n'hauríem de dir 'cas Comunió', però tindria el sentit completament contrari-- i del paper dels mitjans de comunicació. Hi ha una obra del dramaturg anglès titulada 'Molt soroll per no res' ('Much Ado About Nothing') que des de fa uns quants anys compta amb una magnífica adaptació al cinema amb Kenneth Branagh, Emma Thompson i Denzel Washington, entre més grans artistes. Us la recomano, perquè és una delícia.


Ara que ha entrat en fase de resolució, el 'cas Crispació' es desinfla. Segons el testimoniatge de la presumpta agressora, el delicte va consistir en un copet a l'espatlla del senyor Pere Navarro per a cridar-li l'atenció i recriminar-li unes paraules impertinents de fa deu anys. Ignoro quina versió és l'autèntica o si l'incident va ser una barreja de totes dues. Però el fet cert és que damunt la taula del jutge hi haurà la versió de l'un contra la versió de l'altre. I això té un resultat difícil perquè no hi ha proves de res. Ni tan sols hi ha un informe mèdic dels danys físics de la presumpta agressió. No té gaire sentit que jo entri a analitzar les versions contraposades i contradictòries perquè tampoc no en trauríem pas l'entrellat. A parer meu, és més útil que aprofitem l'avinentesa per a fer crítica i, fins i tot, autocrítica.

Per exemple, sobre el paper dels mitjans de comunicació en fets com aquest. Quan el cas va esclatar, aquell diumenge d'abril, tots els mitjans gairebé sense excepció van informar-ne amb titulars com ara 'Navarro, agredit i insultat a Terrassa' o 'Una dona agredeix Navarro en una comunió'... Tiràvem coll avall una versió d'un incident sense que l'afectat hagués presentat cap prova de res. No hi havia fets demostrats i tan sols es va poder esgarrapar algun testimoni que havia sentit un insult sense haver vist cap agressió. Però aquests testimonis van arribar al cap d'unes quantes hores d'haver-se publicat les primeres informacions que abonaven les denúncies de Navarro.

No hauria estat més lògic de dir 'Navarro denuncia una agressió a Terrassa'? Això sí que es podia afirmar sense risc d'equivocar-se. Però, és clar, no es pot comparar l'impacte d'aquest titular amb el que devien tenir els que es van fer aquell dia. La pressa de ser el primer de publicar qualsevol escàndol, sumada a la constatació d'un impacte molt superior si el titular és prou contundent portava inevitablement a precipitar-se en la informació dels fets. Però si la condemnable actitud dels primers instants té aquesta raó de fons, no hi ha res que pugui explicar que els dies posteriors el senyor Navarro es pogués passejar per tots els estudis de televisió del país sense que ningú li demanés cap prova de l'incident. I, encara menys, sense que ningú li demanés cap prova dels vincles que ell establia i sostenia entre els fets i el procés d'independència de Catalunya. Per què va dimitir de fer la seva feina tota aquella corrua de periodistes?

Certament, vivim un període en què no es destinen ni gaire espai ni gaires recursos a fer investigació periodística. La major part de les informacions que es publiquen com si fossin reportatges d'investigació no són res més sinó el resultat de filtracions interessades en què el periodista és una peça més al servei del filtrador. Tenia sentit seguir la veta de Navarro sense que demostrés res d'allò que deia? No era evident que aprofitava l'ocasió per a endossar-nos un missatge antiprocés que li convenia sense cap prova d'allò que deia? Hi ha coses que no demanen ni el temps ni els recursos del periodisme d'investigació. Amb l'aplicació dels principis més elementals del periodisme (a seques), ja n'hi hauria hagut prou per a impedir la bombolla.

No vull donar lliçons a ningú, ni ho puc fer. Ni de periodisme ni de res. Tots els mitjans, en alguns casos amb graus molt diferents, tenim la pressió de l'audiència i de la situació econòmica que, evidentment, condiciona la feina de tots els periodistes. Tan sols aprofito el 'cas Crispació' per fer un toc d'alerta (un entre tants) sobre la dimissió, relaxació, desídia, esclavatge o complicitat --agafeu la versió que vulgueu-- dels mitjans a l'hora de fer la nostra feina. Si no vigilem més amb aquests casos (i potser aquest seria anecdòtic, en comparació amb alguns altres de més greus i de més volada), potser sí que contribuirem a consolidar la política com un teatre. Hi haurà escenaris, actors, decorats, titelles --els periodistes-- i un públic que acabarà disposat a aplaudir qualsevol plantofada. I al final acabarem fent molt soroll per no res.

Editorial